Convivència

De ben segur, de les primeres coses que hem d’aprendre dels “acampats” és escoltar les persones, escoltar i treballar per elles. Ahir vaig visistar tres veïns de diferents zones de la ciutat que viuen un "infern" per culpa de persones incíviques al seu carrer. Persones que llencen les escombraries sense bossa a una casa abandonada que l’han convertit en un munt de “merda"; que fan servir l’espai públic com el pati de casa seva i la vorera com una mena d’aparcament. Persones que tenen nens per escolaritzar. I persones que, a la nit, per arrodonir-ho, converteixen el carrer en una barbacoa.

Fins i tot en arribar jo van sortir al carrer, suposo per intimidar-me (es veu que no sabien que a mi no m’intimiden ni ells ni ningú en la defensa dels drets de les persones). No seré jo sospitós de no treballar fins a l’esgotament per la convivència, però amb el mateix empeny penso s’han de fer respectar els drets dels veïns i veïnes a viure en pau i tranquil·litat. Sense por, perquè no fer-ho dóna ales a plataformes i col·lectius que juguen indecentment a la confusió i a la generació d’odi.

Cal anar a veure el problema, estar una bona estona amb la gent que pateix aquests problemes, compartir amb ells aquestes situacions i no prometre res: actuar! Tolerància zero a l’incivisme. En nom de res ni de ningú es pot permetre que cap zona de les nostres ciutats sigui una rèplica dolenta de "la calle es mía". I seguim escoltant la veu de la gent.