The Children of Huang Shi i el bus nucturn

Ahir al vespre vaig anar a veure la pel·lícula “Los niños de Huang Shi”, basada en la vida del periodista anglès George Hogg. Ens explica com, amb ganes, per més hostil que sigui l’entorn, es pot treballar per la pau. Em va agradar molt el tros de la pel·lícula en el qual ell decideix que vol anar al front a lluitar perquè s’acabi la guerra, quan explica perquè va anar a la Xina just en el moment de la sanguinària guerra amb el Japó, el moment en què s'adona que té davant la possibilitat de treballar pel què realment havia vingut a fer a la Xina: no al “front”, sinó cuidant un grapat de nens orfes.

Aquesta història em va fer pensar en una entrevista que vaig tenir aquell matí amb un noi que va ser agredit en un autobús nocturn interurbà, davant la passivitat dels seus sompanys i companyes de viatge. El noi es va quedar sol i ferit en una parada de Cerdanyola a 2/4 de 4 de la matinada, mentre que els agressors pujaven de nou al mateix bus per tornar tranquils a casa. El què m'ha sobtat de tot això és que la gent que estava al bus no va fer res. Entenc que podíen tenir por (segur que George Hogg també en tenia, però eren més fortes les ganes de defensar la pau).

Hem de saber reconèixer els moments en què tenim l'oportunitat d’acabar amb les nostres petites “guerres”, sinó no podem criticar els altres, magnificar tot allò que nosaltres fem o decidir pels altres, com s’ha de dirigir el món. Si quan tenim davant una “guerra” no fem res, callem i mirem cap a un altre costat, no podem donar lliçons a ningú.