Al final se n'ha sortit. Aquest noi de 22 anys, jugador de rugby, va patir una lesió en un entrenament que el va deixar paralític de coll per avall. Va decidir que això, per a ell, no era viure i volia dir prou. Com a tants d’altres la llei no l’ajudava a posar fi a la seva vida. Hauríem de donar alguna volta i posar-nos en la pell del que pateix. De debò ens pensem que tenim dret a obligar-los a seguir vivint una vida que no volen? Jo no em crec en el dret d’obligar a ningú a viure empresonat en una realitat que un mateix no es reconeix com a vida. Sí al dret a la vida, però també sí al dret a la mort que, en el fons, és la mateixa vida. Ara sí: viu en pau, Daniel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada