Al vespre, i sense estar previst, vam anar a veure un assaig de l’Institut Gospel de Barcelona. que estant preparant-se per cantar l’himne d’Eurogames. L’Oscar Alberdi, el seu director, va fer una similitud del que era el Gospel: el cant dels esclaus negres, un cant cap a la llibertat i els col·lectius que encara pateixen al món. Per acabar-ho rodó van cantar “God Bless Africa”, el meu himne preferit, tots en cercle. És fantàstic veure a 100 persones gaudir tant un dissabte a les 12 de la nit, quan molta gent encara s’està arreglant per passar la nit i la matinada tancats en un lloc escoltant música estrident i en molts casos agobiats per poder “caçar” abans d’anar a dormir, i el diumenge, se'l passan de “resacón” a casa entre el llit i el sofà. Suposo que tot plegat té a veure en com s’entén la vida, és a dir, si volen ser una dent més d’un engranatge que no deixa créixer, que ens empeny a consumir, a conservar allò que tenim i a no construir res, a impedir que ningú pugui entrar en aquest món de privilegiats, a ser sempre un d’"ells” (esclaus de les modes, de maneres de ser...)... o ser com un jardiner, que pensa en com vol que sigui el jardí, que treballa per fer realitat el projecte, que sap quines herbes no són bones i no deixen créixer a les altres. Són diferents formes d’entendre la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada