Setmana Santa
Tenia ganes d’uns dies de vacances, el febrer i el març algunes persones m’ han decebut molt i això m’ha fet viure situacions dures. Per sort el temps posa les coses al seu lloc. També han estat mesos de molta feina. És el que té fer allò que t’agrada que sempre tens ganes de mes.
Un dies a l’Empordà, vora la Mediterrània, on hi ha hagut temps per tot, caminar pel que havia estat l’aberració urbanística de la “Ciudad de vacaciones Club Mediterrane” ara convertit en un lloc meravellós. Navegar amb bons amics, sobretaules llargues, lectura “Blanc bo busca negre pobre” que per cert no m’agrada’t, malgrat compartir-ne coses. Crec que és massa dur amb els cooperants.
Però sens dubte aquests dies estan marcats per dos amics que ens han deixat, la Rosa desprès de quatre anys de plantar cara al càncer de petites victòries. I en Toni de sobte i lluny de casa. Els dos han mort de maneres molt diferents però els dos teníen en comú l’alegria, les ganes de viure, les ganes de fer que la gent que estava al seu costat fos feliç , els dos han marxat molt més aviat del compte i els dos han deixat un buit molt gros. Eren dues bones persones a qui devem deixar-los descansar en pau i aprendre el valor de la vida recordant la seva vitalitat. Us dedico aquesta cançó d’en Lluis Llach,
Un dies a l’Empordà, vora la Mediterrània, on hi ha hagut temps per tot, caminar pel que havia estat l’aberració urbanística de la “Ciudad de vacaciones Club Mediterrane” ara convertit en un lloc meravellós. Navegar amb bons amics, sobretaules llargues, lectura “Blanc bo busca negre pobre” que per cert no m’agrada’t, malgrat compartir-ne coses. Crec que és massa dur amb els cooperants.
Però sens dubte aquests dies estan marcats per dos amics que ens han deixat, la Rosa desprès de quatre anys de plantar cara al càncer de petites victòries. I en Toni de sobte i lluny de casa. Els dos han mort de maneres molt diferents però els dos teníen en comú l’alegria, les ganes de viure, les ganes de fer que la gent que estava al seu costat fos feliç , els dos han marxat molt més aviat del compte i els dos han deixat un buit molt gros. Eren dues bones persones a qui devem deixar-los descansar en pau i aprendre el valor de la vida recordant la seva vitalitat. Us dedico aquesta cançó d’en Lluis Llach,
Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelósdel que m'hàgiu avançat,
que no em sabré resignar a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit i el més frondós amant.
I no em vulgueu consolar,
només digueu-me, si de cas,
tot allò que hàgiu visti jo no podré mirar:
la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no podré estimar,
la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat,
les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar no podré amarinar.
No em doneu consol,no em sabré consolar.
I perquè sé que vosaltresanireu més lluny que jo,
estic gelós i content,
molt gelós i contentde la sort que heu tingut,
de la sort que tindreu,
que tanmateix sé que maino he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant,
només un vianant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada