L'orgull

Un any més encara hem de celebrar el dia de l’Orgull Gai. Un any meé hi ha massa “dia de...” per celebrar. Jo crec que a casa nostra és evident que s’ha aconseguit la igualtat jurídica. El que ja no tinc clar és si s’ha aconseguit la igualtat social. L’altre dia a la biblioteca del Vapor Badia ens van passar un documental sobre el que van arribar a viure gais i lesbianes sota el règim de Franco i també en la transició... i no fa tant de tot això. El que assegura que barbaritats com les que van passar no es repeixin, atacs contra la dignitat de les persones, és justament la maduresa social, la igualtat social. Fins que això no passi sempre hi haurà el perill de la involució.

Sexe a NY

NY és una de les meves ciutat preferides. M’agrada anar-hi de tant en tant, perdre'm pels seus carrers. Passejar hores i hores. Em sento molt a gust en cuitats tant grans, tant cosmopolites. Potser és per això que vaig disfrutar veiem la pel·lícula. El més bo: el final. Allò de què els diners no fan la felicitat.

Hi ha dies...

Hi ha dies que el destí te'ls fa especials. Un d’aquests dies va ser dissabte. Un matí molt relaxant de platja a Sant Pol amb una de les meves debilitats: Arròs per dinar. Una migdiada a la platja, tot amb bona companyia i un bon llibre.
Al vespre, i sense estar previst, vam anar a veure un assaig de l’Institut Gospel de Barcelona. que estant preparant-se per cantar l’himne d’Eurogames. L’Oscar Alberdi, el seu director, va fer una similitud del que era el Gospel: el cant dels esclaus negres, un cant cap a la llibertat i els col·lectius que encara pateixen al món. Per acabar-ho rodó van cantar “God Bless Africa”, el meu himne preferit, tots en cercle. És fantàstic veure a 100 persones gaudir tant un dissabte a les 12 de la nit, quan molta gent encara s’està arreglant per passar la nit i la matinada tancats en un lloc escoltant música estrident i en molts casos agobiats per poder “caçar” abans d’anar a dormir, i el diumenge, se'l passan de “resacón” a casa entre el llit i el sofà. Suposo que tot plegat té a veure en com s’entén la vida, és a dir, si volen ser una dent més d’un engranatge que no deixa créixer, que ens empeny a consumir, a conservar allò que tenim i a no construir res, a impedir que ningú pugui entrar en aquest món de privilegiats, a ser sempre un d’"ells” (esclaus de les modes, de maneres de ser...)... o ser com un jardiner, que pensa en com vol que sigui el jardí, que treballa per fer realitat el projecte, que sap quines herbes no són bones i no deixen créixer a les altres. Són diferents formes d’entendre la vida.

Dimecres

Avui no estic massa inspirat. Serà que entra l’estiu i, de mica en mica, se't va acabant la corda i et calen unes dies de descans. Espero que l’Àfrica aquest any em recarregui d'energia. No sé si és que s’acosten les vacances o què, però avui em trobo cansat.

Malgrat això, el passat dimecres a la tarda me'l vaig dedicar a mi. De fet ja molts anys que ho faig. Miro de reservar-me el dimecres a la tarda per cuidar-me, per parlar amb mi, per veure com estic, per perdre'm per algun racó de la ciutat, per fer una volta pel rodal amb bicicleta, per fer-me algun regalet, per fer allò que me ve de gust… vaja: allò que és tan normal que fem amb els amics molt amics i que no sé si és tan normal que ho fem amb nosaltres mateixos. Per a mi és bàsic cuidar-se, saber en quin punt estem emocionalment. Aquest conèixer-nos bé és el gran company de viatge, una “aspirina” contra el desànim.

Fi de mes

Avui he estat de visita pel territori. De la “feina” de Síndic, aquesta és una de les coses que mées m’agrada perquè em possibilita de primera mà compartir els problemes de la gent. A les persones els agrada saber-se importants, que el seu dia a dia importa sempre, no només un cop cada 1.460 dies. Una de les coses que no ha de passar és que els Administradors s’allunyin dels administrats, que el seu dia a dia no sigui compartit. Xerrant amb la gent t’adones de moltes coses, com que les hipoteques es fan insuportables per a les economies familiars, que amb prou feines s'arriba a fi de mes. És cert que tenim un estat de benestar amb moltes prestacions i això genera expectatives i fa que la gent sigui exigent (com s'ha de ser!) però no és menys cert que, li diguem crisi o no, cada cop és més difícil arribar a final de mes.

Hola Jana

Benvinguda al món, Jana. Ja ets aquí i m'agradarà compartir un trocet del camí de la vida amb tu. Arribes a un planeta que està millor del que jo vaig trobar quan, com tu, vaig néixer a la clínica Santa Fe. Però els que ja som aquí, no te l'hem sabut deixar prou bè. Encara hi ha molta gent que es mort de fam, mentre altres especulem amb els aliments. Hi ha guerres i enveges. No volem entendre a l’altre i massa vegades ens tanquem amb la “nostra” raó. Però no et desanimis, també hi ha moltes coses maques i, entre elles, persones que et trobaràs pel camí que tenen ganes de fer un món més maco. Un planeta on la música soni igual per a tothom. Em sap greu que no el trobis tant endreçat com havíem somiat. Però tu podràs donar-nos un cop de mà. Ara gaudeix d’un pare i una mare que t’estimen molt i que segur t’ensenyaran com fer-ho perquè algun dia tu donis la benvinguda a algú i li puguis dir que el món és molt molt millor del que et va rebre a tu. Un petó Jana.
(la Jana és la filla del Marc i la Muntsa)

Llibertat d'expressió i dret a ser informats

Dissabte un diari acusava sense cap tipus de rigor a una persona de la meva oficina del Síndic. Posa a la seva boca una frase molt dura. No entraré a contestar-ho al diari. Fa molt de temps que vaig decidir no donar «més carnassa» a la gent que la busca. El temps, la feina, posen a cadascun al seu lloc. SÍ A LLIBERTAT D EXPRESSIÓ, faltaria més! I qualsevol intent, per petit que sigui de retallar-la, allà em trobaran, per defensar-la. La defensaré amb el mateix afany que tinc en defensar el dret, com a ciutadà, a rebre informacions contrastades. Des de sempre he cregut molt en el dret a la informació, però com en tot, no tot s’hi val. No es pot insultar, dir mentides (en aquest cas tant grossa que se'm fa difícil entendre com algú la pot dir, com algú la pot sentir i com després la pot escriure). Des d’aquí responc per la gent del meu equip, del seu compromís amb les persones, amb la llibertat, amb els drets.
Molts periodistes han mort per denunciar abusos i drets trepitjats arreu del món. Només com a reconeixement de tants professionals que s’hi deixen la pell, hauríem de tractar temes tant susceptibles com la convivència amb seriositat. Amb la convivència no s’hi juga. Cal donar veu a qui no en té, però cal ser altaveu de la veritat. No podem donar veu a l’insult sense més. No hem de ser altaveu de comentaris sense fonaments. La llibertat d’expressió sense el dret a una informació de qualitat no ens serveix de res.