Els Síndics i els reptes

Els reptes m’apassionen. Són un mena de revulsius que m’ajuden a creure en la fita que em proposo. Em motiven i en donen força.

Estic segur que sense reptes la roda encara seria quadrada i la Índia Britànica. Els Síndics tenim al davant molts reptes: que la ciutadania no ens vegi com una oficina més de l’administració, no ser figures decoratives absents en les nostres ciutats i pobles, estar lluny de la gent, no compartir les seves inquietuds, no ser gest ni veu...

Els reptes ens han de fer detectar i vèncer tot allò que ens allunyi de l’objectiu. Hi han maneres: organitzar les nostres oficines i el nostre equips com una veritable oficina d’atenció al “client”, allunyar-nos de repetir l’esquema de l’administració, això vol dir informar, deixar el rellotge al calaix a l’hora atendre, d’escoltar a les persones. Que la gent sàpiga per les nostres oficines com esta el seu cas durant el tràmit de la seva queixa. Canviar el llenguatge típic administratiu per llenguatge “corrent”. Acostar-nos a veure el problema. Ser presencia. Fer un pas més enllà i no parar-nos en si l’ordenança diu això o allò. No ens podem quedar només en el greuge o no greuge. Hem d’advertir a l’administració d’aquella ordenança que ja és caduca, millorable, tenint en compte la realitat de la societat actual. Anar per davant, proposar. Hem d’escoltar a tothom i veure més enllà, no quedar-nos només en un part. Fugir del popularisme i de les ideologies polítiques. Ser aquella institució que dona veu al silenci. Podria seguir molt i tot giraria en ser ambiciosos en la defensa de la nostra gent, en estar il·lusionats en la nostra feina en no deixar-nos abatre i també en ser molt clars en explicar que som i que deixem de ser. El que podem i el que no podem fer. En parlar més de justícia. No generar més expectatives del compte.

Els Síndic i Sindiques tenim a favor que som una institució de proximitat i això, en aquest món en que sembla que massa vegades l’administrador no sap el que pateix l’administrat, en que en massa casos es creen figures que per la ciutadania són més decoratives que efectives, nosaltres hem de fer el nostre paper , vèncer el repte de ser coneguts per les persones i posar veu a molts silencis, ser agents actius de l ètica. Tenim l’obligació d’intentar-ho.

Tots en tenim una mica la culpa

Aquest dies ningú no ha pogut negar una realitat: que la xenofòbia existeix. Els mitjans de comunicació ens ho han portat a casa. Ja no hi ha dubte. El que molta gent deia existeix. Una altre cara de la dura immigració; la intolerància.

En aquell vagó gairebé vuit es va trobar de tot: una noia immigrant, un noi immigrant i homosexual i un “indígena” d’aquesta terra, que en algun moment de la seva vida els serveis socials de casa nostra haurien d’haver tractat. Tot en un sol vagó. El que va passar allà dins ja és intolerable de per sí, però tot pot empitjorar. S’ha convertit al “botxí” en estrella mediàtica, a una de les víctimes (el noi que no va poder moure de por) en un “col·laborador” i un “cobard”, hem despertat, desprès del circ mediàtic en que hem convertit la trista vida de l’agressor, en un grapat de “bandes” les ganes de venjança, que si ho fan, segurament despertarà les ganes de bandes d’“ideologia” contraria en més venjança... i així fins ja veurem quan.

Jo no sóc psicòleg ni jurista. Suposo que si ningú a detingut, al menys avui, a l’agressor ni l’han portat a algun lloc per tractar-lo serà perquè la llei ho permet. Serà que cal revisar com a mínim els protocols. Alguna cosa ha fallat en la post-agresió.

Jo només vull cridar l’atenció sobre com s’ha portat el tema, a la responsabilitat de tots plegats en la violència, en el foment de la "bufetada, la patada, l'insult".

La violència es desperta en no res i és molt fàcil buscar la causa en els altres: programes de la televisió, jocs, famílies desestructurades... però hauríem de ser molt sincers amb nosaltres mateixos i veure si la nostra actitud diària no la fomenta també. Qui compra els jocs violents als nostres fill i filles? Qui converteix en estrella mediàtica a un agressor? Qui consumeix aquests productes televisius? Qui escridassa i insulta quant algú va a poc a poc amb el cotxe? Qui es posa nerviós quant fa cua?… Fomentar la pau depèn de tothom, del nostre dia a dia també. De boca, ningú es racista ni violent i tothom vol la pau. La pau depèn de tota la societat, d’empassar-nos més d’un cop l’orgull, de ser generós amb l’altre per dir-ho en paraules planeres, de “fomentar el bon rollo”. estic segur que aquest tema tampoc es pot descriure en un article com aquest, cal posar moltes més situacions a la “Termonix” perquè surti un plat real del que passa. Però estic segur que si cadascú de nosaltres es possés com a màxima de la nostra vida el respecte a l’altre, i respectar vol dir fins i tot no riure d’acudits masclistes, per exemple, tot aniria molt millor. El vídeo de l’agressió i el munt de programes que han tractat el tema han aparegut tant i tant només perquè la gent ho consumim, no ho podem oblidar.

Anys!!!

No he arribat a saber mai qui va dir allò de "no hem do posar anys a la vida, si no vida als anys". Bé, doncs hi estic completament d'acord! Segurament qui en fa 20 no hi pensa tant com qui en fa algyun més, com jo. Però us sóc franc : això ho he pensat sempre. M'agrada viure la vida intensament i em posa content veure que l'edat no té res a veure amb la il·lusió, les ganes de fer coses.. Arribar a l'harmonia en la vida també és un altre repte, és una mica la gràcia, el motor que farà que, posant-hi energia, doni com a resultat que els anys estiguin plens de vida.
Ahir vam celebrar el meu aniversari sopant a casa un grup d’amics i amigues, gent a qui els hi dec una part molt important d'això de "posar vida al anys". Faltava algú... no estava tota la gent que ho fa possible, però deu n'hi do. Demà tornaré al dia una mica més gran, però amb la mateixa il·lusió i ganes de viure intensament que ahir.

Drets socials i expectatives

M’explicava un bon amic que va passar un cap de setmana fatal amb la seva parella. El que havia de ser un “romàntic” i relaxant cap de setmana, que prometia molt, va ser un desastre. Què va passar? doncs molt simple: un problema d’expectatives. Per l’un el cap de setmana seria llargues caminades, tot xerrant, una mica de bicicleta... i per l’altre un cap de setmana de posar-se el dia de lectures endarrerides, tots dos junts llegint davant d’una bona vista a la Vall de Boi. Les expectatives no s’han complert. És com qui va de viatge pensant-se que serà una mena d’Indiana Jones i al final torna decebut perquè no s’ha pogut tirar d’una liana. Per això s’ha d’anar al tanto en com diem les coses, i en especial aquelles que va dirigides a la gent que té dificultats.

Ara que estem en un moment en que surten iniciatives de diferents governs per fer la vida més fàcil aquells que tenen difícil el seu dia a dia, hem de ser molt realistes en explicar bé les coses, en dir que això no serà bufar i fer ampolles.

Com penseu que reben aquestes bones noticies gent que el seu dia a dia es un infern?

No parlo de gent gran “resolta”, amb família, o amb una economia sanejada, o amb autonomia funcional a nivell físic i psíquic fins al seu darrer dia.

Parlo de la gent gran que no sap com fer-s’ho per llevar-se del llit i anar a l’wc, que no saben com fer-s’ho per vestir-se, per rentar-se, per aixecar-se d’una cadira, per preparar-se el menjar, per fer la compra, per, simplement, sortir a passejar.
I entre aquests, parlaria dels que no tenen qui els pugui ajudar de manera regular, per què no tenen fills /filles, o per què els fills / filles que tenen no se’n poden o no se’n volen fer càrrec, o per què no tenen una xarxa de suport informal (amics, veïns...) que els puguin resoldre la seva logística permanentment.
I encara entre aquests, parlaríem dels que tenen economies tant precàries com ho poden ser les Pensions No Contributives, o les pensions de viduïtat i similars, que no els permeten assumir ni tan sols el cost d’un lloguer actual.
I encara podríem concretar més amb els que al damunt, viuen en pisos plens de barreres arquitectòniques que no els permeten baixar al carrer si no és amb ajuda, sense dutxa, sense aigua calenta, sense calefacció, sense ventilació... podria parlar de malalts mentals i de les seves famílies, discapacitats... per no parlar d’ingrés en una residència d’avis publica.

Bé, doncs si ens imaginem a quin tipus de població ens estem referint entendrem molt ràpidament que qüestions com les que se’ls plantegen diàriament haurien de tenir una resposta immediata i suficient, si és que volem realment parlar d’un Estat de Benestar, amb recuros, amb poca paperassa, resolent expedients amb criteris de transparència, coherència i celeritat, sense traves, que no s’hagi de respondre frases tipus “no sabem quant li podem resoldre”, “ja l’he tramitat”. I clar, les expectatives en que ara es resoldran els seu problemes són molt altes. Ho sabrem fer? Podrem donar resposta ràpida a la gent? M’agradaria pensar que sí. No ho se, ho anirem veiem.

Assetjament? Convivència?

Buscava la definició d’assajament i la veritat és que la definició que he trobat al diccionari és, si més no, tobeta: Importunar insistentment (algú) amb pretensions. A mi s’em acudiria alguna definició més llarga o com a mínim que deixés entreveure alguna cosa més, com ara: pressió, violència, traves per pagar el lloguer, despreci absolut per a l’altre, condícia... Serien algunes definicions molt més acurades que podríem acompanyar amb, por, no sé què fer, em cau el món al damunt, a la nostra edat, qui m’ajuda... ¿perquè? tot això i més que em deixo, ens podria donar una idea del què és assajament. Estic parlant en cas d’assajament immobiliari, (si bé les conseqüències en les “víctimes” son més o menys iguals) que pot o no generar problemes de convivència amb els veïns i veïnes. És mes, regularment no en genera perquè en molts casos ja no queden veïns. Jo no discuteixo el dret dels propietaris a disposar de les seves propietats, però per damunt de tot hi ha el dret del que hi viu. Aquí sí que no podem deixar-ne passar n’hi una. Els poders públics han de garantir i d’una manera molt més automàtica de com la llei permet actualment restablir el bon viure al llogaters o la gent que no vol marxar de casa seva. No es pot tardar a resoldre que algú ha d’arreglar aquella teulada que té degoters, a reparar la paret mitjancera… perquè mentrestant algú esta patint i això és una forma de violència. Però no confonguem coses, perquè els humans tendim a barrejar-ne moltes. Cal posar nom a cada cosa: Una cosa és assajament i cal tractar-ho d’una manera, i l’altre és convivència, que cal tractar-la d’una altra. (notícia a Ràdio Sabadell 94.6)

La convivència entre els humans no és fàcil. Tots pensem com pensem i oblidem a voltes a l’altre. Sóc dels que penso que els problemes de convivència s’han d’intentar arreglar parlant, molt abans de que s’“arreglin” per part de la policia. La convivència és un tema de saber que allò molesta a l’altre. Estaria molt bé que en els llocs on hi ha s’engegués una campanya de civisme a l’hora que sigui, aquella gent que surt de festa i en tornar a casa va cridant pel carrer, i s’asseu a una plaça a acabar la festa sota la finestra on hi viu gent... dons cal que algú els hi digui. No estem inventant res; això ja s’ha fet en alguns llocs i els resultats no son dolents. És evident que hi haurà qui se’n riurà, qui no farà cas... però de ben segur més d’un deixarà de molestar perquè haurà entès que la seva actitud molesta. Sé que no sempre és possible però només el que hem de buscar es canviar actituds pel convenciment, que de fet es l’únic que canvia de debò les formes de fer.

La casa de Montmajor

Víctor Borge va escriure “El riure és la distancia més curta entre dues persones". Doncs aquest cap de setmana devem d’haver estat molt a prop perquè hem rigut molt. L'amistat, que és el nom que donem a l'amor quant parlem d'amics, cal cuidar-la. És molt important cuidar a l'altre. M'agradem aquestes trobades, que de tant fem un grup d'amics que ens coneixem de fa temps i ens estimem molt. Passejar, xerrar, llargues sobretaules... un complement meravellós al dia a dia. Ara s'hi ha afegit la Júlia, la filla del Jordi i la Betlis, un sol de nena.

Entreu aquí per veure més fotos!

Una nova aventura per a la Laia i els seus amics

Moltes vegades sembla que al món no passin coses maques, notícies que ens fan sentir-nos orgullosos de dir-nos persones. Doncs dissabte va ser un d’aquests dies, vaig anar a compartir amb molta gent que la Laia, l’Arnau, la M. Carme i la Sonia comencen una aventura nova i compartiran casa. La diferencia és que ells pateixen el Síndrome de Down, però, perquè poden començar aquesta aventura? Doncs per moltes coses: per la tenacitat d’uns pares i formadors, per la col·laboració de l’Ajuntament i d’entitats per la lluita d’ells mateixos... i perquè la societat està prou madura perquè això passi. I aquesta és la gran noticia. Us desitjo molta sort! Sapigueu que com he fet fins ara estaré al vostra costat. Un petó!