Massa sovint no donem importància a discursos que ens recorden el que es “normal”, ens sembla que són inofensius i que tenen tot el dret a dir-ho. Però si no ens queixem, si no diem ben alt que el dret de les persones a SER ha de ser respectat, portarem a la nostra societat a un camí ple d’odi i de violència. Avui tots som Daniel Zamudio, un jove xilè que va ser torturat durant 6 hores per un grup de neonazis . A Xile, com a tants altres llocs del planeta, les persones homosexuals tenen menys drets, millor dit, tothom que no formar part d’ aquell col.lectiu que algú ha definit de “normals” amb el silenci còmplice d’ aquelles i aquelles que callen, tenen menys drets. I tot això és plenament exportable a la violència contra les dones, on els discursos indecents en els que les volen reduir a una mena de màquina de criar, o als “avisos” contra la immigració que ens ha de portar “plagues” i amb elles, la "destrucció" del nostre món.
HI ha coses per les que s'ha de lluitar, com la reforma de l’ article 510 del Codi Penal espanyol per convertir-lo en un article útil contra qui promou l’odi, lluitar per una societat més igual, i indignar-nos davant dels discursos que incitin l'odi perquè són els que porten a la mort del “diferent”.
Avui plorem al Daniel, però els instigadors de la seva mort segueixen ben tranquils, davant dels seus ordinadors fent articles, o drets amb un faristol, utilitzant de manera indecent els drets humans, o asseguts còmodament en un bar fent una copa. I quant arribi la propera víctima, alguns ens tornarem a entristir i ells seguiran escopint, protegits pel que és considerat “normal”.
