2012

Voldria imaginar-me com seria el món si no hi haguessin egoismes, si no hi hagués qui mai en te prou de fer diners, si a més gent l’importés el que li passa a l’altre, si el posar-se al lloc del veí fos preferit a posar-se amb el veí ,si els programes més vistos de les teles no fossin aquells en que la vulgaritat i la mala educació són la marca, si ens comprometéssim amb que l’ hi passa a l’altre gent. En resum, voldria imaginar-me com seria la nostra vida si el valor del compromís i la defensa de la dignitat -i fins i tot la comprensió combinada amb la paciència i el no pensar que tot és culpa dels altres i que “jo actuo bé”- fos el marc que guiés les nostres accions. Em costa imaginar-m’ho. De totes passades potser és mes senzill: demanem que el 2012 ens porti a cadascú la visió del camí que hem de seguir per arribar a aquest món, i cada dia, abans de tancar els ulls, per adormir-nos, pensem alguna cosa del dia de la que ens sentim orgullosos com ésser humans, potser així el 2013 estarem una mica més a prop d'aquest món diferent i que jo, personalment, anhelo. Bon 2012.

Llaç Vermell

Sabadell 6.45 del matí, fa molt fred. Com cada any el dia 1 de desembre el vull començar-lo al Racó de la Memòria. Un monument a totes aquelles persones que han patit la pandèmia a la seva pell o molt a prop. És una estoneta que sento molt meva i em deixo endur pel record d’ aquells anys en que una sèrie de persones no volíem estar de braços plegats davant de la doble malaltia, la física i la social. Tots i totes, les que estaven infectades i els que la sort va fer que no ho estiguem, ens unia les ganes de dir prou , estàvem “indignats”. Avui molts anys després continuen havent-l’hi causes per les que lluitar, causes per les que indignar-se. Molts motius per col·laborar en un mon millor . Somiem en un altre mon , il·lusionem-nos amb el que sigui , en anar al cercle polar àrtic ,si cal , el que sigui, i no ens desentenguem del nostre mon .

Hortènsia i Jose

Són uns veïns de Sabadell , grans, a qui una entitat bancària volia executar una hipoteca i desnonar-los deixar-los al carrer. Ells com tanta altra gent van caure en aquella espiral consumista alimentat per la mateixa banca. A ells ningú els va explicar res . A ells els hi van posar tot fàcil per endeutar-se i per avalar. A ells com tants d’ altres els volien prendre la casa i seguir escanyant-los de per vida i deixar-los al carrer amb un deute i sense sostre per no poder fer front a l’hipoteca, aquella hipoteca que en el seu moment i amb una alegria indecent algú que sí sabia de “números” els va enlluernar .

Per sort la mobilització i el seny s’ han imposat i podran viure a casa seva amb un lloguer social és un triomf de la tenacitat i cal felicitar a tothom que hi ha intervingut . Així també es fa un mon més just.

ETA

Un bon amic em deia que en "calent només els canelons i per Nadal", així que fidel a aquesta màxima he esperat uns dies a escriure sobre la fi de la lluita armada d’ETA. Aquesta història té molta sang, molt de patiment i moltes ferides obertes i estic convençut que no es pot parlar amb lleugeresa.
No m’han sorprès massa el que s’ha anat escrivint, cadascú ha estat fidel al que ja sabíem. El meu pensament és que és una bona notícia, tot allò que ens allunyi dels integrismes i de les violències és molt bo. Els moments històrics volen també gests històrics, que estiguin a l’ alçada del moment. Amb això vull dir que tothom que tingui influència en la fi d’ ETA hi posi el millor d’ell o ella . Només així podem avançar i viure un present i un futur. Aquest és el millor homenatge a tantes víctimes innocents que van morir sense saber perquè , per pensar diferent. Bastir la societat del demà sense que aquests criminals en formin part depèn en gran mesura de les passes que com a societat donem aquest dies.

Compromís

Avui és el Dia Internacional per la Eradicació de la Pobresa,de fet podríem dir sense risc d’equivocar-nos que més que el dia és l’època de la pobresa. Hi ha gent, molta gent que ho passa molt malament, que la situació econòmica en la que sense dubte alguns, que ni abans ni ara són “pobres”econòmicament,crec que són “miserables” èticament ,això si , han portat a incrementar els nivells de patiment de molta gent.

Avui un pilot de xifres ens farà rumiar i de ben segur ens faran apuntar cap els culpables i també teoritzarem molt i molt, i trobarem receptes màgiques per sortir d’aquest forat ipso facto.
Esta bé que pensem com hem arribat fins aquí i també que tinguem solucions, ara jo soc partidari d’afegir el , i jo,que puc fer realment ? Puc aprofitar per posar els meus valors com a persona al dia i malgrat no ser el culpable directe d’aquesta situació social i econòmica , ser militant actiu amb fets concrets , palpables d’estar al costat de les persones que pateixen, dedicant-t’hi unes hores al dia, al voluntariat generós, al treball per l’altre, rumiar que puc fer, a ser actor principal de la meva societat, a ser protagonista d’un altre mon , a militar per l’altre i no ser una dent més d’un engranatge inhumà, que té el diner com a únic referent. Passar del pensar això passa perquè aquells ho han fet fatal al , la culpa segur és d’altres però la solució passa també pel meu compromís personal, per la meva acció.

"música"

Sabadell es porta a la pell. I a més la gent de Sabadell estem orgullosos de ser-ho . La nostra ciutat des de fa temps i fonamentalment gràcies a un “invent” que és la comissió de la convivència , que està formada per entitats socials, polítiques, Ajuntament i també el Síndic, ha treballat amb una sola veu per dir no a l’odi. Els que la van crear ho van fer en una ciutat que malauradament hi havia moltes persones d’ ideologia feixista que no s’estaven d’exercir d’ intransigents i salvatges. Gràcies en molta part a l’esforç d’aquesta comissió avui tenim una ciutat lliure d’aquesta xacra.
Ara de nou , per segon any, sembla que un grup de feixistes volen organitzar un concert de “música” apològica a l’odi en una sala de Sabadell i de nou Sabadell ha dit no. Celebro molt la determinació claríssima de l’ Alcalde a impedir-ho . La postura de la Comissió de la Convivència d’ ahir que un cop més s’ha posat al cantó de la llibertat i dels drets humans i també l’empeny del Fiscal per delictes d’Odi de no posar-los-hi fàcil, i de les entitats i persones de la ciutat que han sortit al carrer per defensar la pau . Jo no sé que passarà demà però el que si sé que Sabadell ha fet tot el que ha pogut per impedir aquesta barbaritat . Un cop més estic orgullós de ser Sabadellenc .

L’ endemà

Ja ha passat la Festa Major i tornem al dia a dia. Els dies de Festa Major, són dies en què tots i totes tenim més “paciència” sabem que el actes que es fan per la ciutat ens pot comportar alguna molèstia i, pensant en que tothom pugui disfrutar, ens ho prenem diferent. Res a dir, ara, entre poc i massa. Hi ha actes que cada any comporten moltes molèsties als ciutadans, simplement perquè són incompatibles en portar-se a terme en zones habitades. No es pot tenir un sector de la població durant quatre dies sense dormir perquè hi han concerts i perquè després i, durant hores, el carrer està “pres” per la gent que surt del concert. En massa ocasions, aquestes persones es pensen que l’ espai públic és seu i el poden convertir en el seu lavabo privat. Per un altre cantó, aprofito per felicitar als serveis de neteja que han estat impecables. Ja fa uns anys vaig recomanar a l’ Ajuntament moure la Fira per evitar molèsties als veïns i veïnes. Una cosa és un concert i una altre molt diferent és posar 7.000 persones durant 4 nits a un barri. No es pot demanar tanta “tolerància” ni “paciència” a la gent . La Festa sí , i tant!! Ara, s'ha de respectar el dret al descans de la gent i l’ Ajuntament ha de posar-se al lloc dels veïns i veïnes abans de decidir. Vetllar i promocionar el civisme de les persones que surten del concert. Així sí que aconseguirem una bona Festa Major per tothom!!

Festa Major

A Sabadell, cada any hem de calcular quan és la Festa Major, no tenim un dia fix, És que la gent de Sabadell som així. Un altre any però, aquesta arriba en moments difícils, molt difícils, arriba a un ciutat amb molta gent sense feina , amb persones passant la nit en un CAP, amb gent que no ha cobrat la RMI, amb retallades per part de totes les administracions, amb gent “Indignada” .. una realitat social que , al menys jo, mai havia viscut. Hem de saber gestionar-ho tot plegat, el que sí és segur, és que no hi ha fórmules “màgiques” perquè de cop i volta tot s’ arregli. Aquesta recepta no la té ningú. Ara, el que sí es pot fer, és tornar a posar a les persones i quant dic persones no dic “votants” al centre de l'acció dels nostres polítics, tots. En èpoques com aquesta calen moltes coses, però en especial generositat, remar tothom cap a la mateixa direcció, veure més enllà d’ unes eleccions, escoltar a la gent i, junts fent pinya, passar aquest temporal. Només així podrem veure la llum. Visquem la Festa Major! Però pensem també en la realitat que ens envolta i recordem que un món més just també inclou als nostres veïns i veïnes.

Tenim pressa

Mesquites

Ahir, a Salt, hi va tornar haver “sarau” i un cop mes de la mà de gent amb un alt grau de racisme i xenofòbia. No puc entendre per què no es poden construir mesquites, oratoris, capelles, basíliques..

Anem a pams.

Hi ha moltes queixes de veïns i veïnes adduint que el divendres dia d’oració dels musulmans els seus carrers estan plens de persones resant i els crea molts inconvenients. O veïns i veïnes d'Esglésies Evangèliques que en la majoria dels casos estan en locals no adequats i molesten molt quan resen. La solució passa per poder construir locals adients on la gent pugui exercir el seu dret a practicar la religió. El problema no és el temple, és el què s’hi diu, i aquí si que cal estar atents, però tant atents com si un bisbe diu per exemple en referència als abusos sexuals:

"Puede haber menores que sí lo consientan y, de hecho, los hay. Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas te provocan. Esto de la sexualidad es algo más complejo de lo que parece". (Bernardo Alvarez, Bisbe de Tenerife); o un altre: “Los obispos llamaron hoy a la desobediencia civil contra la llamada ley de muerte digna”.

És a dir, el que cal no és prohibir llocs de culte, l’administració ha de garantir el dret a tenir llocs de culte, però també ha d’actuar si en aquests llocs es llença porqueria verbal. Plataforma per Catalunya està jugant amb foc i al final prendrem mal si no els parem els peus utilitzant les eines que ens ofereix l’estat de dret.

Tothom al mateix sac.

Aquest dies sentim parlar molt de PIRMI i RMI . He volgut interessar-me per com ho han viscut els veïns i veïnes de Sabadell que hi tenen dret , com els ha afectat, per això he demanat informe a l’Ajuntament , m’ he reunit amb afectats , visitat la OTG, parlat amb assistentes socials i crec m’ he fet una idea . No em sembla bé que es barregin coses, ni que es vulgui donar la idea de que la gent que cobra aquests ajuts són uns aprofitats del sistema . Em sembla indigne. Com indigne és dir que la gent no vol la feina , com si sobressin els llocs de treball, suposo que el responsable de Treball de la Generalitat haurà vist les poques ofertes de feina que hi ha a les oficines de treball i la moltíssima gent que no en té, així a més de “aprofitats del sitema “ insinuem que “ganduls”. Dirigir de d’un despatx és fàcil, tens una pila de números a sobre la taula i només es tracta de prendre decisions i llestos, ara si comencem a posar cares als números això canvia . Penso que és immoral que sense avisar a ningú canviar la forma de pagament de cop i volta i organitzar aquest caos en el col·lectiu dels més vulnerables perquè suposo que cap dels que han pres aquesta decisió han de viure amb 400 euros al mes. Mirin, em sembla molt bé que persegueixim el frau (que el persegueixim a tot arreu vull dir , del Palau de la Musica als més desaforits passant pel frau fiscal), i mentre van avaluant , cosa que penso cal fer, no deixin d’atendre els drets de la gent i si d’aquesta avaluació hi ha gent que ha enganyat , que no l’hi toca , doncs escoltin l’hi retiren aleshores. Però penso que la mare de tot plegat és saber que volen dir quant diuen frau, és frau anar 3 o 4 vegades de viatge cobrant una PIRMI o RMI? Tenir un saldo a la llibreta de 35.000€ i cobrar la PIRMI? Cobrar de PIRMI i ajuts més que el sou mínim? comprar-se un tv de plasma? Dons segurament ho és, ara netejar escales mentre es cobren els 400€? Dons ja no ho veig tant clar perquè qui pot viure amb 400€ ?els demano que sàpiguen posar-se en el lloc de l’ altre, que no tractin a la gent com un expedient i prou perquè són persones , que no barregin coses, i permeti’m recordar que cap càrrec públic pot dir a la premsa que el senyor tal cobra el PIRMI i buscar mil excuses per justificar una manca de sensibilitat espantosa. Espero que el seny s’imposi, que es torni a pagar per transferència o si es canvia es faci bè i que es controli que ningú abusi . I els recomano que quan parlem de persones amb risc d’exclusió o gent que esta patint tant la ciris no siguin tecnòcrates qui prenguin les decisions .Trepitgin el carrer .

Amor "indegut"

La direcció de Plataforma per Catalunya fa dimitir la número 3 a Salt
La direcció de la formació xenòfoba ha estat pressionant Juana Dolores Martínez perquè deixés el càrrec des que es va assabentar que la regidora tenia una relació estable amb un ciutadà d'origen subsaharià.

http://www.diaridegirona.cat/girona/2011/08/11/direccio-plataforma-catalunya-dimitir-numero-3-salt/507402.html

Amb totes les reserves, però si és així, d’aquí a tancar el no “català de soca i arrel” o “español de pura cepa” a uns camps de concentració hi haurà un pas, el pas és que els voti més gent, que els fem cas, que es pacti amb ells a les institucions. Si la societat que volem és la que fa de l’ odi una manera de viure que ens porti a tractar al diferent com un tros de carn sense drets ni dignitat ja sabem que ens toca, fer-nos amics d’aquesta gent. Avui són els “negres i moros” desprès els “subnormals” els “maricons” “gitanos”..i així fins que només quedin ells. Hitler ja ho va inventar abans. Dignes hereus.

Bon estiu a tothom!

Encara

Diumenge, mentre el cor Nigerià de Gospel feia un recital meravellós, celebràvem, un any més, el “Memorial delVIH/Sida”. Mentre ho fèiem, em venien al cap imatges dels primers anys a ActuaSabadell, ara Actuem, anys duríssims en què entre tots començàvem a descobrir la mortalitat i la perillositat de la pandèmia del VIH/Sida. Se m'apareixien, mentre escoltava el Gospel, moltes cares d'anys enrere: l’estimat i enyorat Kostas, en Pere, en Jordi, la Alicia….. moltes cares i cadascuna d'elles amb un record que em retornava la idea de la injustícia. La mort molts cops arriba a deshora i de forma injusta. No obstant això, en el cas de tots ells la injustícia la van viure abans de morir amb el judici que els va sotmetre aquella societat, amb l'estigmatització que van patir, amb la marginalitat i la discriminació de tracte. Recordo amb especial repugnància com s’en va negar l'església dels "Padres" per fer un funeral per por al "tipus de gent que vindrà”. Sort varem tenir del Pare Mallol que ens va treure les castanyes del foc i va fer aquell i molts d’altres funerals,pares que no volien saber res del seu fill o filla malalt o veïns que es manifestaven contra cases de respòs. Una època trista que ens ha de fer veure que discriminar no és un dret, que no podem "fer fora" aquell que no és com nosaltres i en nom de la por tot s’hi val. A ple segle XXI, cal seguir amatents, ja que molts del elements que es van dur a aquella situació d’injustícia social , avui encara persisteixen.

ESFORÇ?

No descobreixo res si parlo que la situació econòmica del nostre país no és bona i que segur que calen esforços de tothom per resoldre la terrible situació que alguns , que per cert són els que pateixen menys els efectes de la crisi, ens ha portat . Ara la societat ens toca resoldre la papereta i fer esforços. Un cop més la gent “del carrer” ha de resoldre i patir els que altres han fet malament.
Però que vol dir esforços?, abaixar el sou dels funcionaris? És un esforç. Menys inversió en carreteres? També ho és. Menys parades d’ una nova línia de metro? Si ,és un esforç. Augmentar algun impost? També . Ara el que no és un esforç és no poder anar a un CAP quant no et trobes bé. No això ja no. Hi ha una línia vermella que no es pot traspassar i aquesta és sens dubte la sanitat, també educació. Ahir ens donaven la llista dels caps que tancaran a Sabadell “per vacances” a l’agost, i els que no faran urgències .. una llista ofensiva que al meu parer menysprea a les persones . On es pensen que anirà ara la gent que no es troba bé? Que es quedarà a casa patint per no gastar diners a l’administració? Doncs al Taulí i que passarà? , no cal ser un físic nuclear per endevinar-ho, que col·lapsarem de nou el Taulí.
Trucar si et trobes malament a un número de telèfon i per allí un metge et dirà com ho veu? No . Esforços de tothom ? quin remei, però retallar en sanitat i d’aquesta manera tant “bèstia” no és un “esforç” , és rotundament inacceptable.

Dilluns

Començàvem la setmana recordant-nos que encara ens cal celebrar un dia per despertar consciències i posar davant del ulls de la gent que encara hi ha perquè treballar en la lluita contra l’homofòbia i lesbofòbia, el que anomenem dia de l’orgull. Un dia en que els gais diem al mon que no ens amaguem de res, que volem viure en quotidianitat la nostra sexualitat, la nostra forma de ser sense esperar cap “misericordiosa tolerància”. Els mitjans han tret com sempre la cara més lúdica de la diada, res a dir si va acompanyat també del compromís de molta gent en la defensa dels drets de les persones. Van sortir només les carrosses de la rua i la festa i no hi havia fotos de les tres pancartes reivindicatives.

No ens hem d’amagar de res . La rua, el Pride, doncs molt bé, volem riure i ser feliços , perquè això no està renyit amb la lluita aferrissada pels drets de la gent, pels nostres drets. Ens cal encara molta pedagogia,molt exercir de persones civilitzades i permetre que l’altre sigui diferent. Només així, amb generositat i si podem amb alegria bastirem aquesta societat nova que tant analem.

Així no.

Ara fa un mes molta gent va dir que volien ser escoltats, tenien coses a dir i moltes idees a posar sobre la taula, es reunien per les places i discutien sobre el mon que ens ha tocat viure, mostraven els descontentament a un sistema que ens ha dut a una crisi terrible en la que la gent del carrer és la víctima d’unes maneres de fer que s’han oblidat de posar a les persones en el centre de les seves actuacions.
Tota aquesta força ara caldria canalitzar-la bé perquè no sigui en va, perquè un cop més les il·lusions es trenquin i es quedi en no res.
Ara però als Indignats els toca apartar-se dels violents i fer-ho d’ una forma clara, cal que els acampats siguin els indignats i cal també respectar el dret a la ciutat que té tothom.
El que de cap manera es pot justificar, tolerar o disculpar és el que va passar ahiral nostre Parlament. Només els militars alçats en armes han impedit la tasca dels parlaments i això no. Em va entristir molt veure diputats i diputades demanant auxili, veure com se’ls insultava, escopia, agredia, marcava. Si aquest és el canvi jo no el vull. M’ hagués agradat llegir avui una declaració ferma de rebuig als actes d’ahir per part del 15M. M`hagués agradat veure com s’ aïllaven als violents deixant-los sols i els pacífics marxessin de la Ciutadella i també m’ hagués agradat veure els Mossos amb la seva identificació a les armilles. I sobre tot m’ agradaria que el parlar i l’escoltar s’imposés. El meu rebuig més enèrgic a la violència vingui d’on vingui.

Il·lusionem-nos

Fa dies que va començar el moviment 15M, els Indignats, durant aquest temps han sorgit propostes molt interessants que caldrà vehicular perquè no passi com passa massa cops, que la il·lusió topa amb el “realisme” i es converteix amb res. Allò que va començar com un Àgora modern no pot ser segrestat per la voluntat d’ altres que busquen ocupar l’espai públic per fer-se’l seu. El respecte al que es de tothom s’ ha de preservar i l’esperit de la gent que es va aixecar i va dir que volien que s’els escoltès tampoc pot acabar en un no res. Els que dissabte es van constituir en Ajuntaments han de prendre bona nota del que passa als carrers i places, del que ha passat i no haurien de pensar que “ja s’ ha desinflat, anem fent la nostra”. Els indignats estaven contra una manera d’entendre la política que de ben segur comparteix molta gent i no és excusa dir “que es facin partit polític i a les urnes”. Els moviments pacífics de participació ciutadana cal escoltar-los i promocionar-los amb la mateixa intensitat en que s’ ha de fer complir el dret de tothom a la seva ciutat, aquest és el gran repte i la generositat que s’ espera dels polítics. La ciutat, la política municipal és el lloc on s’està més a prop de la gent i això és un privilegi perquè la feina que fas la veus, la toques. Ens equivocarem si l’única fita és un silló , un bastó . La fita son les persones i per arribar-hi no cal anar a romeries, costellades, aplecs…i ja està,cal la generositat de sumar pel bé comú. Si anem per aquest camí de ben segur que haurem après una mica del que ens vol dir el carrer.

Comunicat d'última hora

He cancel·lat la meva assistència a l'acte de les Esquadres de Sabadell pels fets que estan passant ara mateix a plaça Catalunya.

Convivència

De ben segur, de les primeres coses que hem d’aprendre dels “acampats” és escoltar les persones, escoltar i treballar per elles. Ahir vaig visistar tres veïns de diferents zones de la ciutat que viuen un "infern" per culpa de persones incíviques al seu carrer. Persones que llencen les escombraries sense bossa a una casa abandonada que l’han convertit en un munt de “merda"; que fan servir l’espai públic com el pati de casa seva i la vorera com una mena d’aparcament. Persones que tenen nens per escolaritzar. I persones que, a la nit, per arrodonir-ho, converteixen el carrer en una barbacoa.

Fins i tot en arribar jo van sortir al carrer, suposo per intimidar-me (es veu que no sabien que a mi no m’intimiden ni ells ni ningú en la defensa dels drets de les persones). No seré jo sospitós de no treballar fins a l’esgotament per la convivència, però amb el mateix empeny penso s’han de fer respectar els drets dels veïns i veïnes a viure en pau i tranquil·litat. Sense por, perquè no fer-ho dóna ales a plataformes i col·lectius que juguen indecentment a la confusió i a la generació d’odi.

Cal anar a veure el problema, estar una bona estona amb la gent que pateix aquests problemes, compartir amb ells aquestes situacions i no prometre res: actuar! Tolerància zero a l’incivisme. En nom de res ni de ningú es pot permetre que cap zona de les nostres ciutats sigui una rèplica dolenta de "la calle es mía". I seguim escoltant la veu de la gent.

Avui

I avui ja és l’endemà. Cal arremangar-se i posar-se a treballar, uns des dels governs i els altres des de l’oposició, per una societat millor. I cal escoltar molt i molt a les persones. Aquests dies tenim la sort que molta gent “indignada” està donant moltes idees que han d’ajudar a una governança millor.

Arremanguem-nos i posem-nos-hi tothom. Aprenguem dels errors i edifiquem una manera millor, més propera, de treballar per les nostres ciutats i pobles.

INDIGNEU-VOS

Fa molt de temps que els polítics i la gent ens queixem de la poca implicació amb la vida “política” de la societat, en especial dels joves. De fet, és una realitat que la política –més ben dit, els polítics en general- no desperta passions en la majoria de la gent.

El que em sembla contradictori és que, ara que sí que volen discutir d’allò que no els agrada, que es reuneixen per dir que estan “indignats”, que d’una manera pacífica volen obrir un procés i un espai de reflexió, ens queixem i els vulguem limitar l’espai on poder fer-ho, o fins i tot questionem el dret a fer-ho. És lògic i sa que la gent es pugui reunir per discutir sobre el que no entenen. Que no s' entengui com la immensa majoria de la gent “sin comerlo ni beberlo” són les víctimes de la mala gestió d’altres amb una crisi terrible que ha deixat a la cuneta a una pila de persones.

Que es qüestioni el sistema que tenim és sa. No es pot demanar la participació de la gent a la vida pública però voler aquesta es porti a terme de forma tutelada, dirigida i el pitjor de tot: "controlada".

Benvinguda sigui la implicació social, la defensa pacífica de les idees, les ganes de canviar, de prosperar, de parlar, de posar sobre la taula idees, d’implicar-se. I benvingut sigui l’aprenentatge, l’escoltar i, si em permeteu, el “oído cocina” que ha de fer el món polític.

Els que em seguiu sabeu que sóc un ferm defensor de què el món es pot canviar, millorar, en petits gestos. També penso que els servidors públics ens deben a la gent. No oblidem que ser servidor públic és un acte voluntari que s’adquireix per estar al servei de la gent i això vol dir conèixer els problemes, anar a buscar allò que no va a l’hora, acompanyar, explicar, treballar fort i escoltar què diu la societat, què diuen les persones.

Dimecres, comença el dia amb el meu talladet de rigor tot llegint la premsa d’àmbit nacional. Arribo al despatx i miro la premsa local. Ja sé que no puc parlar de política en públic i no ho faig mai llevat que es vulnerin els drets de les persones . Llegeixo una entrevista del candidat d’ una plataforma “fundada “ a Vic, que diu frases com “Primer els de casa” i es va animant “Hoy mismo he invitado a una café a un negrito que quería venderme un DVD. Se me parte el alma de verlos así” i va seguint “las urgencias del Taulí estan colapsadas por los árabes y los negritos” per si no havia quedat prou clar “Apruebo que atiendan a un negrito en urgencias pero después, a su país” i per demostrar un cor immens diu: “Yo solo quiero que los Sabadellenses sean mas felices”.

Si la meva felicitat ha de venir de tractar a les persones amb diminutius, d’enviar a la gent fora de Sabadell pel color de la pell o la religió, No cal, gràcies, de fet no ha inventat res, en Hitler i altres van començar així repartint odi i l’odi només porta a un lloc: a la violència.

22/05

Avui comença la campanya electoral , és aquell moment de la democràcia que cal ens expliquin que en faran del nostre vot i un moment en que cal explicar més que tirar-se els plats pel cap. Per cert, vaig llegir unes més que interessants declaracions del bon amic Iñigo Lamarca , Ararteko ( Síndic) del poble Basc.

"Aquellas personas que pertenecen a la masa social de la izquierda abertzale tradicional tienen derecho a participar en las elecciones; no es ni tan siquiera investigable que una persona tenga unas ideas, eso no es delito",

Setmana Santa

Tenia ganes d’uns dies de vacances, el febrer i el març algunes persones m’ han decebut molt i això m’ha fet viure situacions dures. Per sort el temps posa les coses al seu lloc. També han estat mesos de molta feina. És el que té fer allò que t’agrada que sempre tens ganes de mes.
Un dies a l’Empordà, vora la Mediterrània, on hi ha hagut temps per tot, caminar pel que havia estat l’aberració urbanística de la “Ciudad de vacaciones Club Mediterrane” ara convertit en un lloc meravellós. Navegar amb bons amics, sobretaules llargues, lectura “Blanc bo busca negre pobre” que per cert no m’agrada’t, malgrat compartir-ne coses. Crec que és massa dur amb els cooperants.
Però sens dubte aquests dies estan marcats per dos amics que ens han deixat, la Rosa desprès de quatre anys de plantar cara al càncer de petites victòries. I en Toni de sobte i lluny de casa. Els dos han mort de maneres molt diferents però els dos teníen en comú l’alegria, les ganes de viure, les ganes de fer que la gent que estava al seu costat fos feliç , els dos han marxat molt més aviat del compte i els dos han deixat un buit molt gros. Eren dues bones persones a qui devem deixar-los descansar en pau i aprendre el valor de la vida recordant la seva vitalitat. Us dedico aquesta cançó d’en Lluis Llach,

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,

moriré molt gelósdel que m'hàgiu avançat,

que no em sabré resignar a no ser el millor vianant,

l'atleta més fornit i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,

només digueu-me, si de cas,

tot allò que hàgiu visti jo no podré mirar:

la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,

la fragància del cos que no podré estimar,

la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat,

les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,

les barques que a la mar no podré amarinar.

No em doneu consol,no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltresanireu més lluny que jo,

estic gelós i content,

molt gelós i contentde la sort que heu tingut,

de la sort que tindreu,

que tanmateix sé que maino he estat fornit atleta,

ni tan sols digne amant,

només un vianant.

Sanitat i persones

No es descobrir cap secret informar-nos que les finances públiques estan malament i la responsabilitat política obliga a prendre mesures perquè dintre d’un temps l’administració no faci fallida. De ben segur que hem arribat fins aquí per moltes coses entre elles errors, i també perquè l’ Estat Espanyol té una bona font d’ingressos amb Catalunya. No val lamentar-nos, cal ser valents i agafar el “toro per les banyes”. Però com tot, en aquesta vida sempre hi ha una ratlla vermella que no es pot traspassar, en aquest cas és la Sanitat Pública . Tinc molt clar que no volem tenir a les PERSONES que van a urgències pels passadissos esperant un llit, esperar anys perquè t’operin…. tot això, NO, i tinc la sospita que si tanquem plantes , quiròfans.. això passarà . Sobre el tema sanitari cal anar més enllà i encara que sigui poc popular cal obrir un debat amb la societat, serè i amb temps, amb tots els agents implicats, sense cap més interès que les PERSONES ,de com ens ho hem de fer , sense por , sense fer escarafalls a cap solució per aconseguir l’objectiu d’una sanitat pública de qualitat, que és la que ens mereixem .

Servei

Són les cinc del matí, avui el meu dia comença molt d’hora, vull anar a visitar una senyora que no pot dormir perquè sent sorolls. Ha trucat molts cops a la porta de la guàrdia urbana, de l’ Ajuntament i el problema, segons la senyora segueix. Clar, si la queixa és a la matinada i s’ hi va a les 8 del vespre, doncs és difícil arribar a alguna conclusió. La ciutat es va despertant però només em trobo vehicles municipals, de neteja, de la Urbana. Tot es silenci a aquesta hora. Arribo al pis, casualment el veí de sota té un tall fet per un ganivet, una ambulància se’l emporta , escolto a la senyora i escolto el soroll, penso caldrà avisar al servei de mediació. Però el que és més important és que el que esperen els veïns de la gent que tenim l’obligació de servir-los es sentir que els seus problemes també són nostres. Desprès he aprofitat per anar a veure un problema de càrrega i descàrrega fora d’hores que molesta als veïns. L’ Ajuntament m’ha dit que està resolt però és evident que no ho està, dues furgonetes estan descarregant fent un soroll considerable , són les 6.15 del matí els veïns que esperen a la porta em diuen que sempre és així. A les 7 vaig a veure la cua al registre civil per poder-ne parlar amb qui ho ha d’arreglar. Per qué us explico això? Ara comença un període electoral, tots els polítics van d’ aquí cap allà buscant vots per tot arreu i massa casos llençant porqueria sobre el altres candidats, però la gent no espera això, espera propostes, espera tenir-los a prop, espera que siguin exemple.

Pacte pels Valors de la convivència a Sabadell.

Un procés participatiu ha dotat a la nostra ciutat d’un pacte pels valors.

Respecte
Justícia - Equitat
Llibertat
Esforç
Confiança
Amor
Hospitalitat
Austeritat
Responsabilitat
Optimisme

Ara ens cal seguir-lo, donar-lo a conèixer, comprometre, fer-lo realitat, fer que els polítics, les entitats , les empreses, les escoles, la Guardia Urbana… les persones,tothom, s’el faci seu. Cal saber si d’aquí un any aquesta il·lusió, aquesta feina molt ben feta haurà servit per alguna cosa més que ser durant unes hores la notícia del dia de la nostra ciutat. Tots i totes hem de fer-nos el nostre, no deixar que sigui paper mullat. El proper pas és el compromís públic. foto@juanmapelaez

Sobre Dones de nou.

Dissabte al mati em vaig llevar amb moltes ganes d’anar a una xerrada sobre les dones i l’Islam , organitzada per una entitat musulmana. Tenia ganes de sentir que volien dir-nos i el seu punt de vista. També hi va intervenir una representant de les Dones d’ Església.
No se si el dia plujós va jugar una mala passada però allí de dones n’ hi havien ben poques . El que mes em va xocar es que no vaig sentir cap retret sobre el perquè les religions a data d’ avui donen encara el paper que donen a les dones , de segon pla com a mínim. Vam sentir coses gruixudes “He vingut aquí hi he deixat els plats per rentar perquè m’ interessa això” o “ m’encanta parar taula”… o en referència a la integració “ els ensenyem on estan servei socials i els hi acompanyem” “Com arribar al Servei d’atenció ciutadana” ni una referència a coses tant evidents com el vel , burka, ….. . Em sembla que tot plegat era molt més fàcil, només calia dir que ni les dones , ni el homes, no volem ser “governats” per normes escrites fa com a mínim 1.500 anys .Una època en que la dona era poc més que una cadira.
Les dones que parlen públicament de la llibertat de la dona no poden de cap manera defensar ni per activa , ni per passiva, cap actitud que les posi de nou per sota dels homes.

I diumenge estava dinant amb una bona amiga en un restaurant de Sabadell i en una taula del costat ,un pare , una mare , un altre dona i tres nens, com van fer que els nens callessin? Doncs no us ho perdeu , amb una mena de TV petita que portaven que van posar sobre la taula per sorpresa de la concurrència , ens van tenir a tot el restaurant escoltant la TV. Ufff i desprès ens omplim la boca de civisme.

Dones

Una llotja plena de dones, no sé si quan parlem d’Igualtat ens referim això,. Bé, jo segur que no. Per mi Igualtat vol dir això, res de diferències entre les persones i tampoc vol dir que ara a totes les dones del mon els ha d’interessar necessariament el futbol o les carreres de cotxes. No siguem simples. Vol dir igualtat d’oportunitats , vol dir que no hagin de renunciar al seu cos , a la maternitat entesa com a cuidadora, si així ho vol, del seu fill, vol dir igualtat real de sou, igualtat a l'hora de fer anar una casa, igualtat a fer de cuidadores/rs dels malalts o gent gran de la família… “els tiros”van per aquí a disposar de la seva llibertat i dels seus drets sense limitacions i tòpics absurds.

S’ha aconseguit molt i molt i hem d’ estar contents, ara bé, siguem conscients de que encara falta molt i molt per poder “saltar d’alegria”. Cal posar fil a l’agulla en molts camps, plantar cara a tot allò que trava la dignitat de la dona , sense por, dir no a que les religions , encolades en normes de fa més de 1.000 anys vulguin moderar aquest camí cap a la llibertat . Dir prou al “macho”. Entre una pila més de coses .

Demà m’han convidat a una xerrada, “ Dones i Europa, lideratges femenins a Catalunya” i dissabte a una altre “La participació de la dona musulmana en la integració social a Catalunya”. Ja us en parlaré.

..... 5 anys desprès

El meu primer acte com a Síndic de la Ciutat va ser inaugurar un seminari de drets humans que hem organitzat amb la Síndica de Terrassa i el de Sant Cugat . Una xerrada de Jose Chamizo, Defensor del Pueblo Andaluz i l’ Iñigo Lamarca, Ararteko del Poble Basc. L’ acte el va presidir la Presidenta del Parlament.

Us deia doncs que em va agradar començar el meu nou mandat així, malgrat que algun partit volia que el comences amb una depressió, i és que costa molt això de creure’s la democràcia. A la nostra ciutat hi ha qui pensa que el Síndic ha de limitar-se a estar-se assegut en un despatx i esperar que entri la gent i a més limitar-se només a mirar la forma sense entrar en el fons, vaja com un florero. Deu ser l’única ciutat del planeta en que un partit que no hi governa vol carregar-se al Síndic. Es tristot veure coses com aquesta perquè la lògica discrepància política dels partits pot fer que es voti un candidat o no però un cop feta la votació cal respectar la legalitat no carregar-s’ho tot, . Calen moltes classes de Drets.

Per sort us diré la veritat “com si sentis ploure” perquè a mi el que m’importa és la gent i seguir treballant per resoldre problemes, seguir estant en contacte amb les persones. Potser si alguns polítics per comptes de preocupar-se de carregar-se les Institucions que tenen com missió treballar pels drets de la gent es preocupessin dels veritables problemes , cada dia , i no només un cop cada 4 anys, no existiria la desafecció als polítics .

foto,© Juanma Peláez

Bon dia,

Ahir vaig presentar al ple la memòria del síndic del 2010. N’ estic content , content perquè un 77% de les resolucions van ser a favor dels ciutadans i ciutadanes .

Deia en el discurs:

.... presento aquesta memòria pensant també en tot allò que no està escrit però què és una part molt important de la tasca del Síndic i del seu equip, i la dedico a totes aquelles persones que han fet possible l’existència del Síndic, però sobretot a aquelles persones que no he pogut ajudar, i a l’ajuntament, per cada persona que no he aconseguit convèncer quan aquest ho havia fet bé

vaig tenir ocasió de repassar totes les àrees i explicar al Ple les 44 recomanacions que he fet aquest 2010. Explicar quina és la motivació del síndic:
.... Tenia i tinc també molt clar que no volia que fos el Síndic i per sort tenia i tinc entre servidors públics grans exemples, a no seguir.

El Síndic té la sort que només

té un objectiu: les persones,
una estratègia, les persones.

A mi no em mou altre afany, no em distreu cap altre objectiu.

També els vaig poder explicar que em preocupa :

.....Per primera vegada, s’han promulgant lleis amb una elevat contingut social que afectaven temes tan diversos com

la igualtat de gènere,
l’accessibilitat i disseny per tothom,
la conciliació de la vida familiar i laboral,
d’igualtat, com la promoció de l’autonomia personal (dependència),
el medi ambient,...


I jo em pregunto: i ara què?

Aquesta tendència seguirà, s’estancarà o retrocedirà?

Molt em temo que, tenint en compte els indicis que ens han proporcionat fins ara, es farà (o potser ja s’està fent) un pas enrere en la defensa dels drets i la lluita per les desigualtats socials.



Per aquest motiu, en el context actual,

on la crisi econòmica global està duent a les persones que manen al replanteig dels fonaments de l’estat del benestar,

on es retallen drets de la ciutadania en pro del rescat i salvament del sistema econòmic,

on els ciutadans/es cada cop mostren una desafecció més gran cap als dirigents polítics,

on les ideologies es barregen i confonen,

El Síndic té el deure de recordar a l’administració, una vegada rere l’altre,

l’existència d’aquells drets vulnerats

d’aquelles situacions injustes que succeeixen,

Recordant i vetllant perquè mai les circumstàncies econòmiques, serveixin d’excusa a l’administració per no complir amb els seus deures i obligacions.


Desprès el ple em va escollir per cinc anys més, culminant un procés que vaig encetar amb els portaveus municipals el mes d’octubre , quan a un per un, els vaig dir que el març s’acabava el mandat i que tenint en compte que s’ acostava el període electoral creia s’ hauria de resoldre el tema de nomenar el Síndic abans.

Tinc doncs la comfiança del Ple per 5 anys i em sento legitimat per que la legitimitat del síndic, com la dels polítics li dóna la feina que fan. Tingueu per segur que seguiré treballant pels drets humans i per un Sabadell en que el demà sigui millor que l’avui.

foto,© Juanma Peláez

Vaig de “copion” però he trobat molt interessant aquesta versió de l’ Oscar Gomez sobre el que tenim a Sabadell. Tot i que jo hi treuria la Zona Hermètica i afegiria Diables i trabucaires . Pero em sembla sublim.

Us presento la versió sabadellenca del "què tenim?":

Que què tenim?

Tenim la Mola a dues passes, amb neu un cop l'any
i tenim més de 5 quilòmetres de riu Ripoll, des de Togores a Can Roqueta
amb aigua regenerada i un parc fluvial.

Tenim la Creu Alta, el Principal, el llac del Parc Catalunya,
un gran Mercat Central, El Corte Inglés i, d'aquí poc, també un Ikea.
Tenim un banc i un terç de caixa,
que tot i ser grans mantenen aquí la seu.

Tenim totes les coses maques que han fet els modernistes:
l'edifici de CASSA, el de Caixa Sabadell o l'hotel Suís.
Tenim molts vapors i xemeneies
i alguns dinosaures al Crusafont.

Tenim un munt d'actors de la Joventut de la Faràndula, del Sant Vicenç i del Sol.
La música de la Simfònica i dels amics de l'Òpera i la veu d'en Sergio Dalma.
Per descomptat, tenim i sempre tindrem les paraules d'en Pere Quart.

Tenim coses que només nosaltres tenim:
una Zona Hermètica, un equip arlequinat,
una Torre de l'Aigua i una pista coberta d'atletisme
que ara no només és nostra: és de tot Catalunya.

Un ball de la bola, un ball del rodet,
gegants del Rodal, Concòrdia, Gràcia i Sabadell.
I els Saballuts, que ja són colla de 8.

Tenim el pa de Sant Julià, les mongetes del Ganxet,
la coca de vidre, les belgues del Genescà,
els entrepans del Viena i una ceba al nostre escut.

I tenim els millors esportistes del món:
els Gené, Meca, Molins, Wildeboer...
que porten el nom de Sabadell per tot arreu.

Tenim uns veïns que són sotscapital del Vallès,
un barri marítim a 20 quilòmetres
i un orgull i patriotisme que no té comparació.

Coses nostres. Coses bones que nosaltres també tenim.

Ahir vespre em van convidar una família de Can Deu . La formen un matrimoni ja jubilat que va venir fa molts anys d’un poble d’ Almeria , una filla d’uns 45 anys Down, i ara també un nét d’uns 25 anys que s’hi ha traslladat perquè els seus pares han perdut el pis al quedar-se sense feina . La germana d’aquest noi viurà amb els altres avis i els pares amb un germà .

Són d’aquella gent als que les ganes de fer diners de les entitats financeres , unes “bombolles immobiliàries” i una pila de coses de les quals ells no en son culpables, els ha convertit en víctimes. I es que tenim un sistema financer estrany , és a dir , si jo obro un restaurant , començo un negoci, sé que hi ha un risc important de perdre diners o la possibilitat de guanyar-ne. Però en el tema de les hipoteques pels bancs no hi ha risc, és a dir , el que demana si va malament perdrà la casa i de ben segur haurà de seguir pagant hipoteca sense tenir casa però els bancs no perden mai. No arrisquen res.

Això és un escàndol de primer ordre i recorda massa als recaptadors d’impostos de l’edat mitjana . Espero que la recent sentència d’un jutjat de Navarra posi les coses a lloc i els polítics també estiguin a l’alçada.

Va ser un sopar molt interessant , que està en la línia de proximitat que penso és imprescindible en les persones que estem al servei públic, però no n’hi ha prou, cal no decebre i si et compromets a coses les has de complir, aquesta és la diferència entre proximitat i populisme, a canvi veus Sabadell des dels seus ulls . Perquè massa cops no sabem posar-nos al lloc dels altres. Pel matí una xerrada en un Institut de Sabadell molt participada en el que em van “cosir “ a preguntes . I aquest vespre cap a la Seu d’ Urgell a trobar-me amb el seu Síndic , un home que està fent una gran tasca al seu poble .

10 de gener del nou

Les 6.40, sona el despertador , de fet ja feia una miqueta que estava despert, cap a la dutxa i a fer el cafetó i primer repàs de la premsa, Sudan, negociació del Govern i Sindicats. Pilota d‘or. Les conseqüències de marcar amb una diana el que pensa diferent (Sarah Palin). Mes integrisme. Taca de fuel a Tarragona.Bones notícies que ens acosten a la mort digne. Any nou, notícies en la mateixa línia.

Ja soc al despatx , repaso diferents documents , esmorzaré amb uns veins que els hem ajudat amb un poblema amb contenidors. Trucaré a una Senyora que no se l’ hi van respectar els seu drets a l’hora d’ enterrar al seu pare i li vull dir que he resolt a favor seu . Visita per la ciutat amb el regidor de territori per veure in-situ diferents poblemes de la gent . Al migdia la darrera reunió que presidiré de Forum de Síndics i a la primera hora de la tarda video-conferència amb Síndics locals d’ Europa . Desprès reunió amb el meu equip per encarar el quatrimestre que ha d’ incloure la presentació de l’informe Al ple . A les 19h a Mollet a fer costat al Síndic-Personer. Sopar amb veins i veïnes .

Aquesta setmana també hauré de mourem pel Territori a veure tres Síndics que volen parlar amb mi i fer dues sesions d' educació en valors .

De fet tinc molta sort de fer allò que m’agrada.