Resposta a la carta del Sr. Sanmiquel publicada al Diari de Sabadell (17 de març de 2010)

Sr. Sanmiquel,

He esperat uns dies per contestar-li per escrit les seves "reflexions" sobre la homosexualitat. Volia rellegir la carta de nou (de fet, ja vaig dir el que pensava a Ràdio Sabadell, el mateix dia que va publicar la seva “carta el vent”). No entraré a valorar les “seves conviccions”, per mi són molt i molt respectables i no seré jo qui les critiqui. El que sí li vull dir és que m’he sentit insultat al dir que els gais no som "normals " Que el fet de que les persones que ho som, cada cop tinguem els drets que ens toquen com a ciutadans i ciutadanes d’aquest país sigui per vostè el "declivi dels valors humans". M’entristeix que digui això i que justament publiqui la seva carta arrel de que celebrem un petit triomf dels drets humans en que finalment un jutge ha dictat sentència contra uns brètols que durant sis anys, sí, sis anys senyor Sanmiquel, han estat torturant a un noi només perquè va néixer gai. No tinc cap intenció de convèncer-lo de res, però li demano que quedem en persona vostè i jo, tot fent un cafè, i em digui, mirant-me als ulls, que no sóc "normal ", que sóc un "desviat" i que vaig "contra la naturalesa" i que tinc menys drets que vostè. I que fins i tot escrigui que el Ple de l’Ajuntament va triar per unanimitat un "desviat " per ser el Síndic d’aquesta ciutat. Que la totalitat dels Síndics i Síndiques Locals de Catalunya volen un "anormal" per president. Sr.Sanmiquel, em dol el seu escrit, fonamentalment perquè ha costat molt que la gent pugui viure en llibertat, poder gaudir d’un estat de dret. Permetim recordar-li que en nom de res ni de ningú es pot cridar a marginar al que no pensa com l’altre. Espero veure’ns ben aviat.

Josep Escartin i Laurito

Ja era hora

El dret de vaga és una de les grans conquestes laborals dels treballadors i treballadores. És a dir, és una eina legítima per reclamar uns drets. Massa vegades, però, les vagues, en especial les dels serveis que van directament a les persones, converteixen a la gent del carrer en les víctimes. Regularment això passa coincidint en dates estratègiques. Cal recordar la vaga i la "pressa" de les pistes a l'aeroport del Prat de fa uns anys o les vagues a RENFE o altres serveis.

Ara hem vist que aquest dret també es pot exercir sense que les "víctimes" siguin les persones. Cal agrair la forma tant humana i responsable que ha tingut “Autopistes” (treballadors i empresa) de fer vaga. Fer-la sense convertir a les persones en víctimes o moneda de canvi. Espero que prengui nota tothom.

Un motiu per estar contents

Aquest dies tenim un motiu per estar contents. És la sentència d’allunyament contra un grup d’incivilitzats que es va dedicar a torturar a una noi només perque és gai. Ho van fer, també, perquè el seu entorn no va dir res i va callar. Han hagut de passar 6 anys, un temps durant el qual, aquesta grup de brètols, va seguir fent el que els donava la gana. 6 anys són molts, massa, perquè ni totes les ordes d’allunyament del món, ni totes les sentències li tornaran, a la víctima, els drets que li van trepitjar.

Però, juntament amb els culpables directes, també caldria que hi anéssin els que titllen d'anormals als que són gai (ahir algú ho escrivia en unes indecents Cartes al Vent emparant-se en la llibertat d’expressió), els que callen i han callat, els que miren cap un altre cantó i els que volen imposar-nos a tots i a totes la seva forma d’entendre el món. Ens calen encara moltes "ordres d’allunyament" més, perque hi ha encara massa gent que no suporta la diferència.

Testament vital

Avui he signat el meu testament vital i, també, he donat els meus òrgans per quan arribi el dia quemori. Estic content, molt content, perquè crec que és un acte de coherència amb el meu convenciment de que viure és alguna cosa més que respirar. Sóc un enamorat de la vida i estic convençut que la meva vida és meva i de ningu més.

Sé per experiència pròpia el que costa dir adéu a la gent que t’estimes i la temptació de donar sortida a aquest amor cuidant i mantenint viu algú que ja ha fet el seu camí, pensant que és un acte de generositat, tot i que, de ben segur, el que ens mou a fer-ho és el no voler ni imaginar-nos la vida sense aquest ésser estimat. Algún dia, espero que més tard que d’hora, aquest viatge arribarà a port, i m’agradaria arribar-hi carregat de records, de les coses que aprés, gaudit, patit, compartit, encertat, equivocat… i tenir una estoneta, abans de tancar els ulls, per poder dir adéu, satisfet de com he viscut. Aquesta és la meva idea. Això per a mi és viure. Un cop arribi el moment, marxaré i probablement pensaré el que diu la cançó d’en Lluis Llach "SI ARRIBEU":

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,

moriré molt gelós del que m'haureu avançat.

I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,

l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,

tot allò que haureu vist, i jo no podré mirar:

la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,

la fragància del cos que no sabré estimar.

L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,

les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,

les barques que a la mar no sabré amarinar.

No, no em doneu consol, no em podré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,

estic gelós i content, molt gelós i content

de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.

Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,

ni tan sols digne amant, només un vianant.

Dia de les dones

Han passat 100 anys des de que les dones es van plantar i van dir prou a ser persones de segona; a que els homes decidim per elles. En aquests anys, a la vella Europa, s’ha avançat molt i sobre el paper ja som iguals. Però a la vida real, a la pràctica, no ho som tant. Les dones segueixen fent dues feines, a casa i a fora. I això no depèn dels governs; depèn de nosaltres. La dona segueix sent el pal de paller de la família. Sobre la seva esquena, generalment, hi cau el pes i la responsabilitat de que la casa funcioni.Tenim davant una magnifica oportunitat: creure realment que tots i totes som iguals i que no hi ha feines, sous, colors, joguines... per nens o per nenes, per homes o per dones. El nostre missatge de que no ens està bé aquest món ha de començar per les coses que tenim més al nostre abastat. I això és el dia a dia. Com dia a dia és saber que homes i dones som persones igualets i igualetes.

Això no

Em sembla un pèl "indecent" que amb l'excusa de la crisi s'aprofiti per crear un nou "contracte" laboral per a joves que, en resum, és un contracte sense drets per als joves. Ha costat molt i molt tenir una societat amb drets per a les persones i, és clar, ara començar a carregar-nos-ho, la veritat és trist. No he sentit que els "pares de la criatura" parlin dels guanys que han tingut els anys anteriors (lícits, no els discuteixo) però esclar, potser ara, en èpoques de vaques primes, també cal que es recordi. Per no parlar de l'escandalós resultat que els bancs, caixes, empreses... han tingut, que són, en molts casos, els que han ajudat a estar a la situació de crisi actual. Senyors de la CEOE: amb els drets de la gent no s'hi juga.

Coses apassionants que m'han tingut embolicat aquests dies

Ja fa dies que no escric al bloc, de fet hi ha moltes coses que m'han tingut molt embolicat: la presentació del primer Informe dels Síndics Locals de Catalunya, l'assemblea del Fòrum de Síndics, la presentació de la Memòria del Síndic de Sabadell al Ple de l'Ajuntament i també a la Junta de portaveus... Bé, una pila de coses que cal preparar-se i pensar-hi, però tot això sense oblidar-me de continuar amb entrevistes a la gent i visites pel territori, també continuar amb el programa d'educació en valors i el dia a dia. I és que diuen que "sarna con gusto no pica" i la veritat és que m'agrada el que faig. De tot això una cosa em va cridar molt l'atenció i em va fer pensar molt: la Visita a Càrites de Sabadell. Els "números" que em van ensenyar de la gent que atenen i també les cares que hi havia en cada "número", em van fer venir a la memòria la vista al menjador social del carrer Covandonga, més cares i més crues realitats i una pregunta important: On dormen? ja sé on esmorzen i on es dutxen, ja sé on dinen i s'emporten el sopar... però he volgut saber on dormen. Doncs passen la nit a algun pas soterrat de la Gran via, a algun caixer i també fora de Sabadell. Perquè no se'ls possibilita aixopluc o un alberg, per exemple? Se n' ha de parlar. De tot això en trec que cal que els Síndics Locals mirem com podem ajudar a aquestes realitats, per fer que el dia d'aquestes persones sigui diferent. Ens hi posarem.