Quant costarà...

Ahir vaig reunir-me amb grup de joves de 17 a 20 anys per parlar sobre drets humans, de com veuen el món, de què farien ells si fóssin Síndic i de què esperen del seu Síndic. Molt interessant, però algunes coses que em van inquietar:

• Jo ajudaria si veig algú que el maltracten; però només si és amic. Sinó passo.


• M’és igual el tema ”gai”, però que ho facin a casa seva sense que els vegi...


• Si fan fora algú d’una cua de la discoteca, jo no marxo.

La veritat és que això també va servir per encetar un diàleg molt interessant en el qual, també cal dir, van sortir coses esperançadores del tipus:

• No podem fer el mateix que els nostres pares


• Hem de ser valents


• Això és una injustícia i no la podem permetre

La conclusió es que l’individualisme va guanyant terreny, molt terreny. La societat que vol crear persones sense massa criteri, que es conformin en estar bé ells i prou, va guanyant la partida. No defallim en intentar girar la truita i siguem valents, molt valents, per dir ben fort: jo vull una altra cosa.

Gràcies, Iñigo

Gràcies, amic Iñigo, per un testimoni i una feina tant ben feta. Ahir a la presentació del teu llibre, me'n vaig adonar un cop més de la sort que té la dignitat humana amb homes com tu. De tornada a casa (ahir miraculosament la RENFE només duia 11 minuts de retard.. dilluns 35!) en el " trenc"(*), vaig començar el llibre. M’agradarà, segur, ja ho veig.

(*) argot sabadellenc

"La casa de tu vida" i l'abús

Aquest matí a Valls, en una nova edició de la “casa de tu vida" (un cap de setmana amb amics en una casa fora de la ciutat, aquest cop a una casa amb uns jardins esplèndids!), llegint el diari, m’he aturat en el cas de les nenes i nens dels orfandats d’Irlanda que estaven regentats per l’església catòlica i a on s'hi van cometre tot tipus d’abusos. És terrible. Però a on són els responsables? Qui va callar? Qui ho va permetre? No ens enganyem: la societat, la resta, els que no van patir abusos, han d’exigir responsabilitats. Us imagineu que això passés a una presó? Creieu que ho deixarien estar? No, de cap manera. Segur. No ha d’haver impunitat i algú n’és el responsable màxim. En organitzacions tan jerarquitzades no és difícil trobar qui ha de respondre davant de la llei. Les víctimes tenen dret, com a mínim, de veure que importen a algú. Un cop més, uns quants tapen la gran tasca que fan pels altres molts homes i dones dins l’església.

Territori

Aquest dies he estat molt pel barri sabadellenc Torre Romeu parlant amb gent, amb grups, associacions… És molt interessant trepitjar el territori. De fet és una de les característiques que crec són imprescindibles per ser Síndic: sortir molt al carrer i escoltar molt. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és que a algunes persones nouvingudes a la nostra ciutat no els deixen entrar en les discoteques pel color de la seva pell. Els he comentat que, quan passi això, no han d'enfrontar-se a ningú, sinó cridar a la Guàrdia Urbana i llestos. A veure si davant dels agents tampoc els deixen entrar. També els he aconsellat que es dirigeixin a la comissió de la conveniència (ho poden fer des del Síndic). Ells ja saben què han de fer però... nosaltres? Els que estem a la cua i veiem quan no deixen entrar als nostres veïns? No hem d’estar-nos parats. La reacció només pot ser una: si ell no entra jo tampoc. Si no fem això no cal que parlem de com aturaríem les guerres o de com resoldríem la fam al món. El dia a dia ens dona motes oportunitats de treball per un altre món.