Diuen que totes les coses bones s’acaben. Per sort les dolentes també. Acabem un any que no passarà a la història com el millor any de la nostra era, ni de bon tros. Hem tingut de tot: Sequeres. Assassinats de dones. Guerres. Gana. Una crisis que pateixen els de sempre (de fet els bancs segueixen tenint beneficis, no ho entendre mai això...). En definitiva: un 2008 que vam començar amb il·lusió i que al final no ens ha deixat bon gust de boca. Però no vull caure en el desànim. La situació que ens envolta a l’entrada del 2009 no és bona, però això ens ha de donar força per treballar des de les nostres possibilitats per fer front a totes aquestes situacions adverses. Fer de les petites coses petits triomfs, petites col·laboracions per girar la truita. Ahir visitava un servei d’atenció telefònica atés per persones que els fa feliç l’empatia amb els clients que truquen, que s’esfroçen per resoldre, per ser simpàtics. Aquest seria un petit exemple de com amb les eines que tenim al nostre abast anem canviant una realitat que no satsifà a ningú.
Ahir vaig sopar amb un grup de persones preocupades per que tenen la sensació que la família, entesa com un home i un dona amb voluntat reproductora, està en perill. Van sortir coses tipus que família només es això. Que la resta d’unions no ho son. Que son alguna altra cosa però no una família. Per a mi família és una voluntat de conviure, d’estimar-se i no crec que tingui res a veure amb la finalitat reproductora. Com tampoc crec que la família “tradicional” estigui en perill. I menys encara, que ho estigui per l’aprovació del casament de persones del mateix sexe, fonamentalment perquè aquests tampoc s’haguéssin casat. El divorci em sembla sa. L’amor pot no durar sempre i les persones tenen dret a refer la vida al costat d’algú que els estimi i al que estimin. Al meu parer, benvinguts siguin els drets i mentre no obliguem a ningú a divorciar-se, a casar-se amb algú del seu mateix sexe o a casar-se amb algú del sexe contrari... a que nomées es puguin casar aquells que vulguin i puguin tenir fills... doncs benvinguda sigui la diversitat. Una cosa que va sortir era la concepció del pecat, no m’estendré en coses que es van dir. Senzillament "pecat" no és el mateix que "delicte" i ningú pot pretendre que sigui un fet fora de la llei allò que per alguns és “pecat”. La llei que ha de guiar-nos és en primer lloc els Drets Humans. La resta de preceptes els accepta la gent voluntàriament i han de poder exercitar-los però mai obligar a la resta a complir-los. L’essència de la religió ha de ser la llibertat i l’amor. Consulteu aquest vídeo, ées molt interessant http://www.homobabyboom.com/
Ahir llegia un article sobre casaments de nenes amb homes grans. Concretament que un “jutge” d’Aràbia Saudita, Habib Abdullah al-Habib, es nega a anul·lar-ne un entre una nena de 8 anys i un home de 47. No ho entenc: Aràbia Saudita, per exemple, està a l'ONU. És una “amiga” d’occident i els civilitzats occidentals hi fem negocis. Quin contrasentit! Demanem que es defensin els drets de les persones. Diem "no a la guerra". Fem moltes coses. Ara; amb la “butxaca no s’hi juga”. Tant és que no es respectin els drets de la gent si hi ha diners a guanyar. Doncs, sota el meu punt de vista, quan parlem d’ètica també volem dir coses del tipus "si vols que et compri has, com a mínim, de no fer coses com casaments de menors, penes de morts, ablacions...". El respecte del drets de la gent és un deure planetari i no podem col·laborar-hi ni per activa ni per passiva. Utilitzem aquestes coses com a indicadors de l'ètica, fem-los nostres. Com a mínim que sàpiguen que no ens enganyen. L’indicador dels drets humans dels governs té a veure en com els gestiona de portes endins però també quins “amics” té, quins governs manté. Per a la resta em sap greu per la nena i em preocupa que en nom d’alguna raó s’intentin justificar coses com aquestes. No podem viure el segle XXI en cap lloc de la terra amb “regles de fa de 2008, 1427 o 5769 anys! Cada societat s’ha de dotar de les seves normes.
Tot i que m’agrada molt el cinema gairebé mai he escrit què em sembla una pel·lícula. Segurament perquè, com en tot a la vida, m’agrada més viure les coses que guiar-me pel que els ha semblat als altres. L’exemple seria el formatge: per més bo que m’expliqui algú que és una varietat Roquefort, Provolone, tetilla Galega... seguiré sense anar a una formatjada, perquè el formatge no m’agrada. Malgrat això, potser ara començo de tant en tant a escriure breument què m’ha semblat alguna pel·lícula. Avuí m'estreno amb Changeling (l’Intercanvi) i Austràlia.
La primera, Changeling, em va agradar molt. El segell de Clint Eastwood ja “apunta maneres” de que, si més no, no serà un film que et deixa indiferent. I per postres una Angelina Jolie magnífica (que surt sempre amb un llavis acabats pintar) ens reflecteix fantàsticament el que és lluitar pel que un creu. Entenem perfectament què devia passar la senyora Collins quan a més de perdre el seu fill, Walter, s’havia d’enfrontar amb un cos de policia corrupte. Una mostra més que per "petita" que sigui la persona allò de David i Goliat és possible. Exhuberant en John Malkovich. Una mica més de dues hores que ens deixen un bon missatge a favor de que es poden canviar les coses. Austràlia ja és una altra cosa. Vaig llegir una crítica que la comparava amb una nova versió d'“Out of Africa” (Memòries d’Àfrica). Ni molt menys! Res de res! Al meu parer és una barreja d’Indiana Jones amb un Telefilm de diumenge a la tarda a la televisió: Imatges boniques, pinzellades a la realitat aborigen acompanyada de “miraculosos aprenentatges” de gran dama Anglesa a “amazona” o cowboy en un pim pam. Una Nicole Kidman que per més que s’esforci, d’on no n’hi ha no en raja. La historieta no dóna per més. En Hugh Jackman versió “Superman" tampoc convenç. Potser el final (els tres darrers minuts) és el que més em va agradar.
El Nadal per a mi acostuma a començar amb un “amic invisible”. No sé qui va inventar això, però deu n’hi do! No ho he entès mai, mai, mai això, clar deu anar lligat amb aquesta mania de barrejar Nadal i regals, felicitat i paquet embolicat. L’única sort és que aquest “amic” és una bona excusa per fer un sopar. Ahir, el “dia de la Bestia” un tradicional Sopar a casa de l’Eduard en el què no hi “falta detalle” i amb una sobretaula de 4 hores. Fantàstic, malgrat faltar-hi algú, aquest any. Els dies forts del Nadal amb família... i dissabte la “Blanca Paloma": aquell sopar-concurs amb el regal més horrible. I després Cap d’Any. Tot un ritual. De totes passades el Nadal a mi em produeix una mica d’enyorança. M encantava aquell Nadal a casa de l’àvia dinant tots al soterrani i “fent cagar el tió”. Tot aquell muntatge que feia l’àvia Maria un mes abans treient la coberteria, la vaixella bona, la “lleona” (una olla inmensa per fer l’escudella)... Ara, quan ja som menys petits, tot això és diferent. He après de l’àvia que em de fer de cada dia un Nadal. Aquest esperit d’estar amb la gent que estimem, de cuidar a la gent, de ser amics visibles, ha de durar 365 dies a l’any.
Avui he parlat molta estona pel Messenger amb en Kostas. És un amic grec. Viu a Tesalonica, té 36 anys i una història dura al darrera. És periodista i està en una ONG que té un compromís amb Àfrica. M’explicava com veu de primera ma tot el que està passant aquests dies al seu país. Tant a ell com a mi ens agrada molt que els joves facin sentir la seva veu. Més encara en un país com el seu, en el qual els joves no ho tenen fàcil. De fet no és fàcil a enlloc... però en alguns indrets és encara més complicat. Però el que ja no veiem de cap manera és haver de destruir tot allò que es troba pel camí. Ni tampoc reprimir de forma desmesurada. En Kostas va haver de treballar molt i molt perquè poder viure tal com volia, tal com sentia, i ho va fer en el mateix país en el que aquests nois i noies volen fer sentir la seva veu sense trencar res. I ell se n'ha sortit. Alguna cosa no fem bé els adults i els joves, per alguna raó no ens entenem. Mai ha hagut tanta llibertat ni tant “benestar” com ara i no sé si mai , en temps de pau i llibertat, ha hagut tant descontentament. Tot em referma en pensar que el diàleg i sobretot l’escoltar i voler entendre's és el camí.
Una altra cosa llegia avui a un diari: que la mare d'Aiztol Iriondo diu que se sent orgullosa del seu fill. Desconec el context en el que ho va pronunciar... així que aniré amb molt de compte... però del que sí estic segur és que una mare deu poder estimar, fer costat, entendre... a un fill que és terrorista o maltractador. Ara: sentir-se “orgullós/a” d’algú que mata a un altre ja no ho tinc tant clar.
Han passat 60 anys des de que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans i la veritat és que els resultats són bastant decebedors. Imagineu-vos si no existís com seria el món!
Jo he volgut celebrar aquesta data amb 200 adolescents de Sabadell. Apropar els drets humans a la gent; buscar quines són les nostres guerres, les nostres lapidacions, els nostres camps de refugiats, les nostres tortures... saber que la destrucció que nosaltres, la gent del carrer, podem parar és aquella que fa malbé l'espai urbà, per exemple. Les nostres guerres, la nostra violència, és resoldre els conflictes que es produeixen al dia a dia parlant, no a bufetades. És també no matar conduint borratxo o drogat. És no maltractar a ningú. És defensar aquell que és atacat o marginat, malgrat la por. És escoltar. És compartir. És rumiar quines coses puc fer jo per defensar els drets humans i ser valent.
De tot això hem parlat amb els adolescents. Ells i elles són el nostre present i el nostre futur. La lectura d’articles de la Declaració dels Drets Humans per diferents joves, mentre una noia tocava el violí, ha tancat l'acte. Un acte que m’ha omplert d’esperança.
Ens queixem molt cada vegada que, posant la religió per excusa, es justifica la violència. A mi m’escandalitza també que en nom de la llibertat s’executi a ningú. No teniu cap raó i per això no podeu fer sentir la vostra veu de cap altre manera que no sigui així, com aquest cop: matant a un home de 71 anys. Crec que us agrada veure el fàstic que feu a la gent i per això seguiu matant. Gaudiu amb l’odi i esteu instal·lats, com totes les dictadures, en la por que feu a les persones. No ens vulgueu enganyar, ja no s’ho creu ningú: no és en nom de la llibertat; sou un pilot de delinqüents fanàtics i prou. No teniu ni idea del que és la llibertat. No embruteu el que va fer Gandhi o Rosa Parks i tants homes i dones que sense matar a ningú sí que van aconseguir alliberar a molta gent.
Un altre dia mundial. Aquest cop de la SIDA. Arribem amb un grapat de morts i patiment a l’esquena. Molt i molt de patiment que no ha servit per eradicar la SIDA després de tants anys. Eradicar-la vol dir pensar en els països del nostre sud i actuar de forma clara i contundent: invertint diners. També vol dir que, per alguna raó, s’ha baixat la guàrdia als nostres països occidentals. Amb la SIDA, com amb altres “dies mundials”, passa que només és notícia una setmaneta a l’any o quan passa alguna cosa grossa. Després ningú en parla. Dijous passat sopava amb un grup de 10 joves de 18-20 anys per parlar sense embuts de com veuen i com se senten en la seva societat, en la seva ciutat. Vam parlar també de la SIDA i gairebé tots havíen tingut sexe imprudent. Alguna cosa no s’ha fet bé (s’han fet moltes de bé en aquesta lluita) si encara hi ha contagis. Nosaltres individualment tenim molt de poder. Expliquem que la SIDA existeix. Informem-nos i informen sempre que puguem.
Volia escriure un article llarg, per no deixar-me res, per dir com em sento d’impotent davant la violència. Com m’agradaria abraçar a les dones que pateixen la violència masclista. Dir-les tantes coses... Però no faré. Escric quatre ratlles perquè avui tothom en parla. Avui tothom està sensibilitzat. Avui, al Racó del Campanar (acte central a Sabadell) érem poca gent. Érem pocs homes. Només una nova víctima recordarà a partir de demà que la violència contra les dones és una realitat.
Ahir al vespre vaig anar a veure la pel·lícula “Los niños de Huang Shi”, basada en la vida del periodista anglès George Hogg. Ens explica com, amb ganes, per més hostil que sigui l’entorn, es pot treballar per la pau. Em va agradar molt el tros de la pel·lícula en el qual ell decideix que vol anar al front a lluitar perquè s’acabi la guerra, quan explica perquè va anar a la Xina just en el moment de la sanguinària guerra amb el Japó, el moment en què s'adona que té davant la possibilitat de treballar pel què realment havia vingut a fer a la Xina: no al “front”, sinó cuidant un grapat de nens orfes.
Aquesta història em va fer pensar en una entrevista que vaig tenir aquell matí amb un noi que va ser agredit en un autobús nocturn interurbà, davant la passivitat dels seus sompanys i companyes de viatge. El noi es va quedar sol i ferit en una parada de Cerdanyola a 2/4 de 4 de la matinada, mentre que els agressors pujaven de nou al mateix bus per tornar tranquils a casa. El què m'ha sobtat de tot això és que la gent que estava al bus no va fer res. Entenc que podíen tenir por (segur que George Hogg també en tenia, però eren més fortes les ganes de defensar la pau).
Hem de saber reconèixer els moments en què tenim l'oportunitat d’acabar amb les nostres petites “guerres”, sinó no podem criticar els altres, magnificar tot allò que nosaltres fem o decidir pels altres, com s’ha de dirigir el món. Si quan tenim davant una “guerra” no fem res, callem i mirem cap a un altre costat, no podem donar lliçons a ningú.
Cada cop em semblen pitjor, si es que pot semblar-me més pitjor, aquests programes que furguen en les misèries de la gent. Ara, per acabar-ho d’adobar, donen veu al Roldán i al Julián Muñoz. Hi ha tanta altra gent interessant per a entrevistar! Em pregunto quin món volem construir si ens porten gent com aquesta als programes i si, a més, tenen tanta audiència. I després la culpa del desencís de la societat és dels altres.
Ja sé que no podràs llegir aquesta carta. Et volia dir que ho sento. Jo no era cap dels membres d’aquesta vergonyosa pantomima de tribunal que et van condemnar a morir lapidada per ser culpable d'haver estat violada i per buscar refugi en les "autoritats". Ni tampoc era cap dels 50 homes que van tirar les pedres. Ni era un dels 1. 000 homes de públic. Però sóc un home d’Occident, que vull creure que exportem els drets de les persones allà on es trepitgen. Avui, Aixa, finalment venim a Somàlia, però no anem a Kismayu , on et van violar, ni a Mogadiscio, on et van matar. Tampoc anem a protegir a ningú del teu pais. Ni a cap més nena de 14 anys. Anem a defensar els nostres vaixells, a defensar els nostres interessos. Per això et demano perdó. Ja sé, Aixia, que no ho deus entendre. Jo tampoc. Segur que no deus saber perquè no hem vingut corrent a salvar-te a tu i tants d’altres. Allà on siguis, segurament també trobaràs gent del Congo que tampoc entendran res de res. Però sàpigues que aquí, lluny de casa teva, hi ha molta gent que no ens agrada la música que sona i que la volem canviar. Que pensem que volem deixar un món millor del que hem heretat. Un món no hi càpiguen casos com el teu. Un planeta que sigui per viure-hi.
Per a un Síndic parlar dels Plens és molt difícil. La nostra necessària independència i neutralitat no ens deixa entrar en les lògiques i necessàries “diferències" polítiques. M’agrada que sigui així. Però ahir es van aprovar dues mocions especialment importats. Una sobre la promoció de la banca ètica/social i una altre sobre la igualtat home-dona. Penso que l’ocasió s’ho val i felicito als regidors i regidores per aquest treball. Amb això no vull dir que les altres mocions que es debaten als plens no siguin importants per al benestar de les persones. N'hi de bon tros! La municipal és l'administració més propera a la gent i per això sempre és important el que passa pels Plens. Però aquestes dues mocions les veig especialment properes als que pateixen.
En aquesta ocasió, el micròfon del Síndic ha sortit al carrer per copsar si la ciutadania sabia què és el "silenci administratiu". Tot i que amb alguns dubtes, la majoria ho identifiquen amb la "no resposta" per part de l'administració. Comparteixo amb vosaltres una selecció d'alguns ciutadans i ciutadanes preguntats i, a continuació, explico en profunditat el concepte del "silenci administratiu":
Procediments iniciats a instància de part:
És una figura que neix en pro dels drets dels ciutadans, per tal de protegir-los de les prerrogatives de l’Administració. Mai és un figura pensada per l’Administració i la seva protecció. El procediment administratiu existeix i està pensat pel ciutadà, el qual és la part dèbil de les relacions jurídiques administratives.
L'Administració està obligada a resoldre i notificar en el termini màxim establert per la normativa.
Quan això no passa, sorgeix la figura del silenci administratiu. Així, és aquella figura q neix quan la Administració no respon i notifica en el termini màxim establert per la normativa. Si aquesta no diu res s’entén que el termini és de tres mesos, però s’ha d’estar al cas del q estableixi cada norma en particular.
Un cop transcorregut el termini sense que l’Administració hagi dictat resolució expressa, es crea la ficció que hi ha un acte administratiu i que aquest és estimador de les pretensions dels ciutadans/es. Així, en termes generals, una vegada transcorregut el termini establert per resoldre, aquests poden entendre estimades les seves pretensions.
Tot i que en termes generals el silenci s’entén positiu, existeixen casos en el quals aquest és negatiu. Quan el silenci és negatiu, el transcurs del termini sense dictar resolució expressa implica que els ciutadans/es poden entendre desestimades les seves pretensions, i que poden impugnar aquest acte presumpte als tribunals sense que hagin d’esperar que l’Administració respongui.
Tot i la figura del silenci, la Administració haurà de resoldre encara que sigui tard. Aquesta resposta, que ve amb retràs, només podrà ser confirmatòria de l’estimació en els casos de silenci administratiu positiu. I en els casos de silenci negatiu, la resposta podrà ser estimadora o denegadora, per tant, l’AP no està vinculada al silenci negatiu. En els casos que la resposta retardada sigui altre cop denegadora, l’interessat podrà tornar a interposar els corresponents recursos.
Exemples de silenci positiu: les llicències. I de silenci negatiu: els recursos.
Procediments iniciats d’ofici per l’Administració:
La manca de resposta de l’Administració en els procediments iniciats d’ofici implicarà la caducitat de l’expedient, en aquells casos en què l’Administració exerciti potestats sancionadores o susceptibles de produir efectes desfavorables pels interessats.
En aquells procediments en que es poguessin derivar reconeixement i constitució de drets, el silenci implicarà que els interessats puguin entendre les seves pretensions desestimades.
Aquests dies he estat a les terceres jornades de formació del Fòrum de Síndics i Síndiques de Catalunya. Han estat unes jornades molt interessants en les que a part d’aprendre els uns dels altres, ens permet fer xarxa. A mi em va tocar parlar de la Llei de la Dependència. Van explicar que calen més diners per fer-la funcionar. Mes organització. Cal transparència. Que estem millor que abans... però la conclusió és que cal posar cara als expedients. Darrera de cada carpeta hi alguna cosa més que valoracions, números, rendes... hi ha gent que pateix. Una altre conclusió és que la crisis no ha de retallar les prestacions. Vaig estudiar el pressupost de defensa i, clar, en èpoques de vaques “flaques” primer de tot és el benestar de la gent, en especial de la gent que pateix, i això ha de passar per davant de les bales. Els beneficiaris d’aquest nou dret no tenen cap culpa de les expectatives que els hi hem donat amb aquesta llei (que és molt bona) ni tampoc de patir.
Una bona notícia: sembla que finalment la Generalitat vol regular els telèfons 905, aquests que serveixen perquè la gent s'enganxi a programes de TV que els fan preguntes facilíssimes però que mai pots entrar en antena i menys encara guanyar res, que fan veure que són en directe i que molts cops son una remissió. Uns números "perversos" perquè, a diferència dels 806, no pots bloquejar-los. Ja era hora que es preguéssin mesures. Amb tot, el que caldria fer és prohibir aquests programes que inciten a la ludopatia.
Hem tornat a sortir al carrer a l'inicviativa El micròfon del Síndic. En aquesta ocasió, hem preguntat als ciutadans i ciutadanes: "si us posessin una multa, la recurririeu?". A continuació podeu escoltar les respostes i la meva contestació.
Tots, tal com ha de ser, reclamem una societat més cívica. Una de les seves expressions també és que si comentem una infracció paguem la multa. Així doncs, el primer que cal dir és que si l’hem fet, paguem. Ara: si no estem d’acord, què podem fer? Doncs més o menys això:
Com m’ho ha de comunicar l’administració?
Notificar en el termini corresponent depenent de si és una infracció lleu, greu o molt greu (3, 6 i 1 any), si no la infracció ha prescrit i, per tant, no existeix, s’acaba el procediment.
Notificar en domicili correctament (dues vegades NOTIFICADOR a la direcció del titular del vehicle) i després mitjançant edictes al BOPB.
A partir de la correcta notificació, 15 dies per fer al·legacions i proposar les proves pertinents, si no s’està d’acord.
A partir de la notificació es pot pagar amb bonificació del 30%. Si pagues amb bonificació perds el dret a fer al·legacions, però no el dret de recórrer. Pots posar un recurs potestatiu de reposició A l'Ajuntament en el termini d'un mes des que has fet efectiu el pagament.
Després de presentar les al·legacions, l’Ajuntament pot estimar-les o no. Quan desestima, en el mateix decret resol el procediment sancionador i la sanció és ferma. En aquest punt si segueix sense estar d’acord por acudir al A partir del dia de la notificació d’aquesta resolució, la persona interessada té el termini d'un mes per interposar un recurs potastiu de reposició o, si vol, anar directament a la Jurisdicció Contenciosa Administrativa i interposar un recurs contenciós-administratiu. Tot i així, és aconsellable interposar el recurs de reposició per donar la possibilitat a l’ajuntament de rectificar, si escaigués.
Un cop interposat el recurs de reposició, l’Ajuntament té un mes per contestar-lo, estimant o denegant. En el cas q no contesti (silenci administratiu) en el termini d'un mes, l’interessat pot considerar el seu recurs desestimat. En aquest punt, si segueix sense estar-hi d’acord, pot acudir al Síndic Municipal de Greuges de Sabadell o podrà interposar, si vol, el recurs contenciós administratiu. Igualment, l’ajuntament té la obligació de contestar expressament, encara q sigui tard, quan contesti es tornen a reobrir els terminis per interposar el recurs contenciós administratiu i la contestació pot ser estimatòria.
S’aconsella pagar tan aviat com es pugui, encara q es consideri q la multa és injusta atès q l’acabarà pagant igual i amb recàrrec.
Els fets consignats en les actes policials tenen la presumpció de ser certs però admeten prova en contrari. Per tant, per desvirtuar una acta policial, l'interessat a de presentar les proves necessàries q acreditin el contrari, sinó preval l’acta policial.
Al final se n'ha sortit. Aquest noi de 22 anys, jugador de rugby, va patir una lesió en un entrenament que el va deixar paralític de coll per avall. Va decidir que això, per a ell, no era viure i volia dir prou. Com a tants d’altres la llei no l’ajudava a posar fi a la seva vida. Hauríem de donar alguna volta i posar-nos en la pell del que pateix. De debò ens pensem que tenim dret a obligar-los a seguir vivint una vida que no volen? Jo no em crec en el dret d’obligar a ningú a viure empresonat en una realitat que un mateix no es reconeix com a vida. Sí al dret a la vida, però també sí al dret a la mort que, en el fons, és la mateixa vida. Ara sí: viu en pau, Daniel.
Avui he fet pública una resolució que insta a l’Ajuntament de Sabadell (que l' ha acceptat) en el marc de la comissió de la convivència, (ahir la Comissió de la convivència va donar-hi el seu ViP) a actuar quan es produeixi alguna agressió de qualsevol tipus de caràcter homofòbic, tal i com es fa quan és per causa xenòfoba. Sobre aquest tema sabem poques coses i les que sabem no són bones: suicidis de joves, gent agredida que no s’atreveix a denunciar perquè haurà de sortir també de “l’armari”, insults... No sabem més perquè a Catalunya encara no hi ha estudis sobre aquesta realitat. Amb aquesta resolució pretenc que les víctimes trobin un lloc on recórrer, algú que els acompanyi i de pas començar a tenir estadística fiable sobre el que està passant. Aquesta és una de les feines d’un Síndic: impulsar millores a l’Administració en favor de les persones.
Ahir vaig estar en un col·legi de primària fent una visita i una xerrada. Em va encantar veure nenes i nens de tot arreu, integrats, parlant en català. Si ho sabem fer bé ens espera un bon demà. Va ser una hora molt agradable, una estoneta d’aquelles que t’alimenta la il·lusió en un futur millor. Llàstima que les notícies, espero que sense fonament, de retalls econòmics en la llei de la dependència, retalls que no entendria ningú ja que la llei de la dependència atorga drets, no “subvencions”, així que no té res a veure amb pressupostos... em fan pensar que això del futur millor no és bufar i fer ampolles.
Enceto avui una nova manera de comunicar-me amb els ciutadans de la meva ciutat: “el micròfon del Síndic”. Crec que la proximitat ha de ser una de les característiques fonamentals d’un Síndic. És per això que, periòdicament, personal de l’equip del Síndic Municipal sortirà al carrer per preguntar als ciutadans i ciutadanes sobre diferents temes, problemes i inquietuds. Des d’aquest blog aprofitaré per donar resposta a les preguntes i reflexions dels ciutadans i ciutadanes. També ho faré a la secció quinzenal del Síndic a Ràdio Sabadell 94.6, dins del programa A bona hora.
Per inaugurar aquesta iniciativa, hem plantejat una pregunta oberta i genèrica: què farien, a on anirien, per interposar una queixa? Podeu escoltar les respostes dels ciutadans a continuació.
Aquest matí he anat a donar un volt per Sabadell amb la bicicleta. És interessant passejar-se el diumenge pel matí per la ciutat. M’agrada perdre'm! Retratar coses que no m’agrada veure, per millorar. De fet estaria bé que sempre que veiem coses que no estan bé (rajoles mal posades, un pal al mig d’una vorera, una paperera feta “pols”...) enviéssim un mail o truquéssim al 010 per informar a l’Ajuntament. Segur que si ens passegem per la ciutat amb ganes de veure-la, de gaudir-la, de conèixer-la, arribarem a estimar-nos-la més. Segur que aquells que es creuen que el terra de la ciutat és una gran paperera on s’hi pot llençar de tot s’ho pensarien una miqueta abans de fer-ho. I a la resta ens queda fer pedagogia de la netedat, ensenyar a aquella gent que tenim pel voltant a respectar el patrimoni comú de les persones.
L’altre dia fent visites per la ciutat uns veïns em van dur a que conegués un cas. Una senyora amb el marit malalt i amb tres fills de 18 a 25 anys. I els tres amb cadira de rodes. Viuen en un pis que no està adaptat. Una verdadera heroïna. No entraré al fons del cas però entre mig hi ha veïns i veïnes que no volen posar-la les coses una mica més fàcils a la senyora. No m’ho podria creure. Segur que aquesta gent quant s’asseu a veure els telenotícies es commou quan informen del que passa pel món i davant seu tenen l’oportunitat de compartir, de créixer com a persona, i no ho fan. No s’ha explicat prou be això dels drets humans. Caldrien exemples de situacions quotidianes en les que ens saltem i trepitgem els Drets Humans sense ni saber-ho. Espero que al menys hagin de sentir -de la meva boca ja us asseguro que ho sentiran- que la vida sense compartir, sense estimar, no té cap sentit. Mireu que deia el gran Fromm: “...L’ objectiu de la vida és néixer plenament, però la tragèdia consisteix en el fet que la majoria de nosaltres mor sense haver nascut veritablement”.
Fa un dies us deia que us explicaria com ha acabat el viacrucis al que Telefònica m’ha sotmès. El motiu de la trucada (la primera a finals de juliol) era un senzill canvi de línia. Podria explicar-vos que he trucat 26 vegades, que a finals d’agost ( la que feia 19) em van dir que no els constava cap sol·licitud i que m'obrien una de nova... Una senyora que insistia “ mire en el palo de la calle si ve el puerto”... jo li volia fer entendre “que en mi calle no hay palos” i que, a més, “no sé que es el puerto”. Un altre que em va dir que no rondinés que feia quinze dies que no trucava (lògicament, els dies que era de vacances!). Una d'anti-manual: li dic perdoni si al llarg de la conversa el meu to li sona desagradable però estic molt enfadat amb vostès! Fa un mes i mig que no tinc telèfon ni adsl! Resposta de la senyora: “pues se controla y así se ahorra de pedir perdón". Per postres, després de més d’una trucada em volien vendre de tot. Al final vaig exigir un fax (que em va costar molt que me'l dongués) per deixar constància de la meva queixa i donar-me de baixa. Un cop ja de baixa m'en vaig a gastar els punts que tenia a una tenda Telefónica, previ a anar a Vodafone a donar-me d’alta. Una noia molt atenta em va donar un mòbil nou i mentre feia els tràmits l’hi explico la meva història amb la seva empresa. Em diu “increible, si quiere le doy de alta y mañana o pasado tendra la línea”. No m’ho podia creure. Doncs sí! Divendres a la tarda contractació i dissabte a les 12 ja tenia ADSL. El més trist és la completa indefensió dels clients. La manca de respecte pel client. La sensació d’impotència davant del que no pots fer res, del que no pots anar enlloc. No hi ha dret. La gent, els clients, tenim el dret de ser atessos en correcció i de forma eficaç. Si no volen posar oficines d’atenció al client, que jo crec l’Administració hauria d’exigir que hi haguessin, hi hauria d’haver un sistema de qualitat obligatn a que després de dues trucades algú s’interessés per saber què et passa. I crear un sistema de sancions econòmiques, perquè si no hi han sancions, si no les toquen la butxaca, no ens en sortirem. I a qui li correspongui ha de crear institucions que defensin la qualitat del servei que donen. Nosaltres els clientes hem d’exigir als nostres representants polítics que legislin en defensa dels consumidors, que ho facin de forma real, que tothom sàpiga com ha de reclamar i a on. Que es posin al nostre lloc, que vegin el que patim. M’agrada que ara als controls de l’aeroport ja no facin tantes arbitrarietats. Però perquè no ho fan? Doncs perquè qui legisla ha patit això. Segur que si qui legisla patís el que pateixen molts consumidors tot seria diferent.
Viure en una gran ciutat no és fàcil. De fet, la convivència no és fàcil. Quadrar el jo amb el nosaltres costa molt. Actualment, en què a les nostres comunitats s’hi han afegit persones que venen d’altres llocs i d’altres cultures, és bo que tots, uns i altres, fem un esforç perquè les coses no grinyolin. La veritat és que no és difícil perquè ja tenim una ratlla vermella que no es pot passar: el respecte als drets humans, als drets d’altres. Si ho tenim clar d'ara en endavant, segurament podrem conviure tranquil·lament. Ha costat molt que les actituds racistes o xenòfobes es castiguin. I aquestes paraules, com llibertat, amor... hem de vigilar de no embrutar-les. És a dir; si algú orina en un portal, neteja a les criatures en una font publica, fa servir l’espai públic com el seu jardí privat, col·labora a amargar la vida a la gent del seu entorn... sigui blanc, negre, cristià, musulmà, gitano... això té un nom: incivisme. Ha passat aquella ratlla vermella i a qui li correspongui a d’actuar per restablir la convivència. La gent, els nostres veïns i veïnes, no entendran que no s’actués i els que creiem amb les llibertats ens entristiria que s’aconseguís que les justes queixes del veïnat afectat fossin titllades de racismes, nomes perquè qui les provoca fossin, per exemple, persones d’ètnia gitana.
Ahir va ser la recepció de la Festa Major a la Bassa. És un bon moment per retrobar-se, per fer ciutat entre tots. Per veure cares conegudes i altres que no ho eren fins aquell moment. Ha estat un bon vespre. Ara toca viure la Festa Major, fer Sabadell. Un cop el castell de focs la tanqui, tornarem a treballar per la nostra ciutat, oblidant tant com puguem (o una mica més) els nostres egoismes per pensar en clau col·lectiva.
Ja hi tornem a ser. Ja tornem a posar-nos nerviosos a la cua de cal forner. Sentim de nou els clàxons quan algú no arrenca al moment en un semàfor. Ens posem nerviosos i ens enfadem si truquem algun telèfon comercial i comunica (una altra cosa és el tracte d'aquests telèfons...). Ja us explicaré un cop acabi l'odissea que estic tenint amb Telefònica. Podré fer el "manual de la mala atenció al client" només explicant el nefast servei que m'estant donant i el despreci més absolut que com a client m'ofereixen. La indefensió més extrema a la que em sotmeten. De debò que n'aprendré molt un cop m'ho resolguin o aconsegueixin que tiri la tovallola.
No pensem que igual en aquell moment truquen 23 persones alhora i no hi ha prou operadors, o que no vindrà de 30 segons a arrencar un cotxe o que qui despatxa a cal forner ha de fer-ho un darrera de l'altre. No sé perquè no podem viure la vida amb efectivitat i tranquil·litat. Aquest estiu m'he llegit un llibre i hi ha una frase que voldria compartir amb vosaltres: "viure com si sempre fos d'hora, sens presses, i estimar com si sempre fos tard" (Nicolas Valle, Ubuntu, estimada terra africana). El meu propòsit: ni gimnàs ni idiomes; viure en aquesta màxima.
Hi ha coses que es fan difícil d’entendre. Per exemple, aquesta necessitat de “perseguir” a les famílies de les víctimes de l’accident d’avió de Barajas. No sé perquè cal saber en directe del patiment de la gent, com se senten, aquella família en la que s’han mort tots, aquella avia sense net, aquella nena que ja no nedarà mai més. No crec que això sigui informació, més aviat em fa l’efecte que és violació de la intimitat però clar, serà que “ven”. Aquestes notícies venen diaris, revistes, televisió. Això vol dir que aquesta repugnat forma d’informar té culpables compartits, els que l’elaboren i els que la compren.
No ho podem tenir tot controlat Ara sembla que molta gent qüestiona si volar és segur o no. I anar en cotxe? en autocar? En ten? a peu? El risc d’accident hi és sempre i encara que el tant per cent sigui un o l’altre, quant et toca a tu és el 100x100. L'accident de Madrid és molt trist per les víctimes i per la gent que es queda a “terra” sense aquelles persones que s’estimava. Com també es trist un accident d’autocar o de tren o de cotxe i no qüestionen agafar-los mai més. Hauríem d’assumir que els humans no ho tenim tot controlat, que no som els amos del destí i que passen coses. Nomes així podrem viatjar, viure, una mica més tranquils.
Ja he tornat a casa .Un cop més Àfrica m’ha fascinat . M’agrada molt anar-hi. Aquest any he estat a Sud-Àfrica i Moçambic, dues realitats polítiques i socials diferents . Durant aquests 17 dies, fent ruta amb la nostra furgoneta que en Jordi i l’ Ignasi anaven sortejant bonys per les carreteres de Moçambic, pensava en Àfrica . Pensava , per exemple, que sempre que els Occidentals llegim coses als diaris sobre aquest continent son males noticies : guerres , catàstrofes, corrupció.... . Mai llegeixo o sento parlar de persones que volen tirar endavant , de joves preparats que estant farts de que es vegi Àfrica com un continent sense futur , que ells també existeixen i treballen per una Africa millor. Que son una realitat. No llegeixo tampoc sobre la responsabilitat que tenim els occidentals en la seva realitat actual desprès d’anys d’espoli , de segrestar persones per convertir-les en esclaus , de matances ... Un grapat de crims que han ajudat molt a que el “primer” mon “prosperés” sobre molta sang negre.
Ara , a Sabadell, recordo amb una certa tristor el passeig per Medzou , un lloc perdut on hi arribaves després d’un camí infernal , el Cape of Good Hope, les impressionants postes de sol, els meravellosos cels de les nits africanes, la cara de felicitat d’en Fermí en arribar a Cape Tow, les llargues xerrades amb la Betlem, el dinar a Massingin, els bons moments del dia a dia amb en Joan, l’estada al Sabie i al Cruguer , el sopar de comiat al Beluga , tost sis..... i obro els ulls i veig el meu “mon” . Penso en la feina que farem l’ Equip del Síndic a partir de setembre . Haig d’ anar al Taulí a veure una senyora que han operat , demà vaig a Vilanova a celebrar l’aniversari d’en Joan ... la vida segueix .
Aquella “maleta” que he obert buida a principis d’estiu, al començar al viatge, per posar-hi els sentiments viscuts , els records, el que he après... ja s`ha omplert . Ara la tanco, i n’obro una altre que també ompliré durant aquest nou curs que em portarà coses noves . Totes juntes fan l’ equipatge de la meva vida.
Ja soc a l`Africa , aquest lloc del planeta que em sedueix i em dona molta pau . Estarem uns dies per Sudafrica, per Mocambic (aquest ordinador no te "c" trencada ni tampoc accents) . Ahir varem estar al Cape of Good Hope (cap de bona esperanca) , a la punta de baix de tot del continent, un llloc espectacular i una magnifica visita a un poblet fantastic , Simon's Town . Avui a Cape Hangkip . Hem llogat un cotxet petito que ens va molt be . No deixo d'admirar aquesta societat que ha sabut passar pagina d'un passat molt doloros sense afergir-hi mes sang , nomes amb el perdo i amb el penediment, potser no estaria malament que en prenguessim bona nota. Malgrat aixo hi ha molts pobres , moltes diferencies . La fam , les diferencies porten a la destruccions dels pobles . Tan de bo sapiguen vencer tambe aixo .
Aquests dies he viscut molt intensament els Eurogames i la veritat és que he gaudit molt. Com sempre, però, hi ha qui pensa que uns jocs com aquests no calen. Curiosament no critiquen que en les mateixes dates hagi a Barcelona un altre esdeveniment que té molts paral·lelismes amb els Eurogames. Suposo que tot es pot criticar però, per ser francs, caldria a l’hora de fer-ho posar tot l’entorn del nostre discurs en el mateix pla, és a dir: la realitat, i no fer barreges entre el que estem parlant i el que seria un nom fictici. No podem dir “no calen els Eurogames” per que els gais poden jugar a futbol...! Jo que òbviament no hi estic d’acord amb aquesta afirmació podria entendre-la en un món perfecte on algú pugui fer un gol i dedicar-lo al seu "nòvio", on no s'insultés al àrbitre dient-li “mariconazo”, on no es fes la broma fàcil dels vestuaris… I podria donar-hi crèdit si, qui critica, hagués viscut des de dins els jocs. És molt maco criticar des de la majoria. Però ja no ho és tant quan algú no pot viure en els seu entorn més inmediat la seva sexualitat amb llibertat. El millor dels Eurogames: El voluntariat, gent que s’ ha mogut només per les ganes de col·laborar i que, a més, s'ho han passat bé. Quina lliçó! Parleu amb ells i elles i després escriviu articles.
Hola amic: Ahir vam inaugurar els Eurogames 2008 al Palau Sant Jordi, un èxit. Tot va sortir rodó, els voluntaris (800!) van estar fantàstics. Aquella gent que el cap de setmana abans començava a assajar ens van oferir un espectacle impressionat i una lliçó de que no tot ho mouen els diners. La il·lusió mou muntanyes. Estava ple, però no del tot i faltava la teva presencia física. Ara mentre t’escric m’emociono en pensar tantes coses viscudes, tantes converses, tantes ganes d’abraçar-te ahir per celebrar que la feina de tothom, de tu també, va donar els seu fruit. Però no va poder ser, te'n vas anar discretament. Et faré el millor homenatge que et podria fer: seguir vivint la vida que em quedi com tu l'has viscuda: intensament i treballant pel que creus, sent com ets. Un petó Carlos.
Una senyora m’ha vingut a veure per queixar-se d’aquests concursos televisius que has de trucar i suposadament et toca un pilot d’€. L’altre dia vaig voler fer la prova. Imagineu-vos l’estampa: una noia amb una gorra al cap... havies d’endevinar les lletres que faltaven a una paraula “G_rr_”... ella anava dient que era una cosa per que no et toqués el sol i que ella la portava al cap, el premi 5.000 €. És evident que hauria d’haver milers de trucades, vaja, era molt fàcil. Jo vaig trucar, evidentment no em van passar. Lògicament, truqui qui truqui segur que ho endevina! La broma em va costar 10 minuts i perquè vaig dir prou. I jo em pregunto: Perquè no prohibeixen concursos d'aquest tipus? No hi ha dubte que és una estafa amb totes les lletres. No hem serveix que diguin que el preu surt a la pantalla i que la gent truca perquè vol. És una manipulació descarada de la necessitat de la gent que fa que els més vulnerables truquin. Una solució seria que per poder tenir accés a aquests números et calgués donar-los d’alta especialment, o bé que et calgués signar un contracte amb l’empresa de telefonia en la que quedés clar el que et costa jugar-hi.
Perdona, però et tenia una mica oblidat. Sembla com si al Juliol s’acabés el món i la veritat és que vaig una mica de bòlit. Des del darrer cop que vam parlar han passat coses: visites a gent de la ciutat, a casos que tenim oberts, reunions a peu de carrer amb persones que pateixen situacions desagradables i que haurem d’arremangar-nos molt per empènyer a l'administració per tal que ho resolgui. Visita al Conseller de governació, preparar la trobada de Sabadell dels Síndics i Síndiques i l'audiència amb el President Benach. Esperar amb il·lusió els Eurogames, acompanyar tant com puc als bons amics que estan al davant d’aquesta ocasió única per BCN i pel moviment i que pateixen el complicat món de l'administració. Participar en la conferència de Drets Humans LGTB amb l’Ararteko, en Jordi Petit, Isabel Frank i Roger Revilla. Darrer dia del programa de ràdio de la temporada, a la 94.6. Intentar entendre perquè les crisis les paguen sempre els mateixos... vaja: viure la vida amb tot allò de bo i de no tant bo, ja veus, estimat blog! De ben segur la vida és això. Ara em regalo un cinema.
Em dic Josep Escartin i Laurito i vaig néixer a Sabadell, on he desenvolupat gran part de la meva vocació al servei de la ciutadania.
Sóc el Síndic Municipal de Greuges de Sabadell i, fins al febrer de 2011, vaig ser President del Fòrum de Síndics i Sindiques Locals de Catalunya.
